"Cinquanta ombres alliberades" és una obra mestra del despropòsit cinematogràfic, una joia del mal gust, un monument al fracàs artístic, una proposta que no funciona com a film eròtic ni com a film romàntic ni com a film ni com a res en general. Si mai has pensat que Hollywood ha tocat fons, aquesta pel·lícula et demostrarà que sempre es pot cavar més profund.
El director James Foley, la carrera del qual ha tingut més baixos que alts, sembla haver decidit que en aquesta ocasió el millor era apuntar directament al subsòl. La narrativa de la pel·lícula, l'única profunditat de la qual és la de camp, és maldestre i la direcció és tan inspiradora com una classe de gimnàstica a les 4 de la matinada. Les escenes se succeeixen sense cohesió ni sentit, com si cadascuna s'hagués rodat en un univers paral·lel i després s'haguessin ajuntat a l'atzar a la sala d'edició.
Les actuacions, oh, les actuacions. Jamie Dornan i Dakota Johnson, que ja havien demostrat en els lliuraments anteriors la seva falta de química, aquí semblen dues estàtues de ciment armat. Dornan, el Christian Grey del qual hauria d'exsudar poder i magnetisme, es presenta amb el mateix simpatisme que genera una paret. Johnson, per la seva banda, s'esforça a donar vida a Anastasia Steele, però el guió no li permet fer més que mossegar-se el llavi. Els personatges tampoc no són millors, ni tan sols són empàtics. Grey i Anastasia estan malament del cap; són egoistes, miserables, mesquins, ruïns, perversos, canalles, vils… personatges totalment menyspreables.
El guió és un altre dels punts febles, o més aviat el punt feble per excel·lència. Escrit per Niall Leonard, basat en la novel·la d'E. L. James, el guió és un desastre des del principi fins al final, té la mateixa qualitat artística que els excrements que diposito al vàter quan pateixo diarrea, en comparació el guió de “Crepuscle” sembla una obra de William Shekaspeare. Les línies de diàleg són tan artificioses i forçades que un es pregunta si algú realment creu que els éssers humans parlen així. Les situacions són absurdes i predictibles, la trama no té lògica i consistència, i el desenvolupament de personatges és inexistent. Se suposa que estem veient una història d'amor i redempció, però el que obtenim és una desfilada de clixés i situacions tan inversemblants que desafien la més generosa suspensió de la incredulitat.
La ideologia de la pel·lícula rau en la perpetuïtat d'una visió de les relacions de parella que és profundament tòxica i retrògrada. Christian Grey és presentat com un home controlador i possessiu, i això es romantitza fins a l'extrem. El missatge implícit és que l'amor veritable implica dominació i submissió i que l'abús emocional i el control són acceptables i fins i tot desitjables en una relació. Aquesta és una narrativa perillosa que perpetua idees misògines i masclistes, presentant la relació dels protagonistes com una cosa aspiracional quan en realitat és un manual de com no han de ser les relacions de parella.
Parlant de misogínia, la pel·lícula no es queda curta. Anastasia és reduïda a un objecte de desig que ha de ser modelat i controlat per la seva parella. La seva independència és constantment soscavada per un guió que insisteix a fer-la semblar feble i necessitada d'un home fort que la guiï, la protegeixi i la salvi. La sèrie "Cinquanta Ombres" ha estat criticada per la seva representació distorsionada i perillosa del BDSM, i aquest lliurament no fa res per posar remei a aquestes crítiques. En lloc de mostrar una relació basada en el consentiment i el respecte mutu, "Cinquanta ombres alliberades" ofereix una visió on el consentiment és ambigu i el respecte brilla per la seva absència. En lloc d'una exploració saludable del BDSM, s'ofereix una visió patològica i problemàtica del desig. La pel·lícula suggereix que el desig de control de Grey és una resposta als seus traumes passats, i que la submissió de Steele és una veritable forma d'amor.
A la seva obra "Més enllà del principi del plaer", Sigmund Freud ja explorava com els traumes i els desitjos reprimits poden influir en el comportament humà. La pel·lícula presenta Christian Grey com un individu marcat per un trauma infantil que canalitza la seva angoixa a través del control i la dominació sexual. Tot i això, en lloc d'una exploració autèntica de la psicopatologia, la pel·lícula opta per una simplificació grollera que trivialitza aquests temes complexos.
Això no només caricaturitza les pràctiques BDSM, que en realitat es basen en el consentiment i el respecte mutu, sinó que també perpetua mites nocius sobre la sexualitat i les relacions. La narrativa simplista que l'amor pot guarir qualsevol trauma és perillosa, perquè minimitza la complexitat dels problemes psicològics i emocionals.
Jacques Lacan argumentava, en el seu concepte del "desig de l'Altre", que el desig humà és essencialment un desig pel desig de l'Altre. En aquest sentit, la relació entre Grey i Steele és també una recerca interminable de validació i reconeixement que mai no se satisfà plenament. La pel·lícula, no obstant, falla a capturar aquesta complexitat i es queda en una superficialitat que redueix el desig a una mera transacció de poder.
Alfred Hitchcock va manejar amb mestratge la psicologia del desig a "Vertigo", explorant les profunditats del desig i l'obsessió amb una complexitat que està completament absent a "Cinquanta ombres alliberades". Hitchcock va utilitzar el suspens i la construcció de personatges per aprofundir en els aspectes foscos de la psique humana, mentre que "Cinquanta ombres alliberades" amb prou feines somia rascar la superfície d'aquesta pretensió.
Aparentment "Cinquanta ombres alliberades" intenta ser una exploració del desig i el poder. Tot i això, el que realment trobem és una superficialitat sense comparació. Aquesta pel·lícula no tracta sobre el desig humà en la seva complexitat, sinó sobre una fantasia de control i dominació que es ven com a romanç.
El personatge de Christian Grey es presenta com una figura d'autoritat, algú que ha aconseguit dominar els seus dimonis mitjançant el control absolut sobre el seu entorn i la seva parella. Però aquest control és il·lusori. Grey és, en el fons, un individu buit, la necessitat de control del qual revela una profunda por a la pèrdua de la seva pròpia subjectivitat. Anastasia Steele, en canvi, és presentada com l'heroïna que “salva” Grey de si mateix, però la seva construcció psicològica és igualment buida, ja que sacrifica la seva llibertat a l'altar de l'amor tòxic.
Des de la perspectiva de la psicoanàlisi lacaniana, Grey i Steele estan atrapats en un joc interminable de desig i falta. Grey busca a Steele un objecte amb què omplir el seu buit interior, mentre que Steele busca a Grey una figura que li atorgui identitat i valor. Tot i això, tots dos fracassen a assolir una realització autèntica, perquè la seva relació es basa en l'alienació i no en el reconeixement mutu genuí.
En termes hegelians, la dialèctica de l'amo i l'esclau es redueix aquí a una farsa on tots dos personatges estan atrapats en una relació de dependència mútua que no porta a cap forma de superació espiritual o d'autoconsciència.
Jean-Paul Sartre argumentava, en el seu concepte de la mauvaise foi (mala fe), que els individus sovint s'enganyen a si mateixos per evitar la llibertat i responsabilitat que comporta l'existència autèntica. Christian Grey, amb la seva obsessió pel control, encarna perfectament aquesta “mala fe”. En exercir un domini absolut sobre el seu entorn i sobre Anastasia Steele, Grey està eludint l'angoixa existencial de confrontar la llibertat i el buit interior.
Aquesta pel·lícula és també un reflex pertorbador de les dinàmiques de poder en les relacions contemporànies, ja que romantitza un tipus de relació que està perillosament a prop de l'abús, disfressant-ho de sofisticació i glamour. Aquí, la riquesa i el poder de Grey no només permeten el seu comportament controlador, sinó que també ho legitimen.
La societat de consum troba en aquesta narrativa una manera de vendre el control i submissió com a part d'un paquet de luxe. El missatge és clar: el poder absolut de Grey és atractiu perquè ve acompanyat d'helicòpters privats, cases luxoses i regals cars. La submissió de Steele és acceptable, fins i tot desitjable perquè es tradueix en una vida d'opulència. Així, la pel·lícula perpetua la idea que la riquesa i el poder poden justificar qualsevol comportament, fins i tot aquells que són èticament qüestionables.
Aquest fenomen es pot entendre millor a través de la teoria de Pierre Bourdieu sobre el capital simbòlic. Grey no només té capital econòmic, sinó també capital simbòlic, que li permet redefinir la moralitat en la seva relació amb Steele. La pel·lícula reforça la ideologia neoliberal que glorifica el poder i la dominació, i que alhora deshumanitza i objectifica les persones.
En conclusió, "Cinquanta ombres alliberades" és un fracàs monumental en tots els aspectes possibles. La direcció és incompetent, les actuacions són mediocres (tret de la de l'extraordinària actriu Marcia Gay Harden), el guió és un desastre, i la seva ideologia és, com a mínim, profundament rebutjable. Filosòficament buida, sociològicament perniciosa i psicològicament perjudicial, aquesta pel·lícula no només falla a entretenir, sinó que també envia missatges perillosos sobre les relacions de parella, perpetuant idees tòxiques i retrògrades sobre el poder, el desig i les relacions humanes. Si mai hi va haver un cas per argumentar que la cultura de masses pot ser profundament perjudicial, "Cinquanta ombres alliberades" és aquest cas.
La meva clasificació és:
