Aquesta pel·lícula dirigida per Florian Zeller, i basada en la seva obra teatral homònima, ha estat àmpliament aclamada per la crítica i ha rebut múltiples premis, incloent un Oscar per a Anthony Hopkins per la seva interpretació del protagonista (personalment, crec que la millor interpretació protagonista masculina de aquell any va ser la de Ben Affleck a "The way back"). No obstant, la pel·lícula no és immune als seus defectes i mancances.
La trama d'"El Pare" gira al voltant d'Anthony (Anthony Hopkins), un ancià que pateix demència, i la seva filla Anne (Olivia Colman), que intenta cuidar-lo a la vegada que mira de viure la seva pròpia vida. Encara que la premissa és prometedora i emocionalment carregada, la manera com es desenvolupa la narrativa és confusa, frustrant i malintencionada. La intenció de Zeller és submergir l'espectador a la ment confusa d'Anthony, però no troba cap altra manera de fer-ho que desvirtuant i transformant el funcionament i les conseqüències del trastorn mental que pateix el personatge principal. La teva ment no viatja endavant en el temps, la demència no et dóna poders telequinètics, no et converteix en un x-men ni en pitonissa de programa de tarot de matinada. La demència no funciona així. Sembla que Zeller ha volgut fer una pel·lícula sobre la demència sense tenir ni puta idea de com funciona la demència i sense haver-se esforçat a documentar-se sobre això. A causa d'això, en lloc de crear empatia i comprensió, la pel·lícula sovint genera desorientació i desconnexió, i es deleix en la seva pròpia complexitat innecessària, cosa que dificulta involucrar-se amb els personatges i la història.
El director Florian Zeller, en tractar de presentar una exploració profunda de la demència de la manera com ell ho fa, l'únic que aconsegueix és que el que és demencial sigui la seva esgotadora i frustrantment confusa proposta. En el seu esforç trampós per submergir l'espectador en la ment fragmentada d'Anthony, Zeller crea un laberint narratiu innecessàriament complex. El deshonest intent de Zeller de traslladar la confusió mental del protagonista a la pantalla es converteix en un exercici tediós que insulta la intel·ligència de l'espectador.
"El Pare" sovint se sent massa teatral, amb escenes que semblen dissenyades per a un escenari més que per a una pantalla de cinema. La pel·lícula es desenvolupa gairebé enterament en interiors, cosa que la fa claustrofòbica i limitada en el seu abast visual. Tot i que aquesta elecció podria estar destinada a reflectir la ment tancada d'Anthony, acaba per fer que la pel·lícula sigui monòtona i visualment poc interessant més enllà de la bona fotografia i escenografia.
El ritme de la pel·lícula és un altre aspecte problemàtic. La repetició d'escenes i diàlegs, destinada a reflectir la confusió mental d'Anthony, resulta tediosa i frustrant, i no fa res més que allargar innecessàriament una història que es podria haver explicat de manera molt més concisa i efectiva. La tramposa edició, immerescudament nominada a l'Oscar, no manté un flux narratiu cohesiu. Aquest enfocament és efectiu en pocs moments individuals, però al llarg de tota la pel·lícula es converteix en una experiència esgotadora i repetitiva.
El Pare intenta ser una experiència emocionalment intensa i devastadora, però fracassa rotundament, falla a generar l'empatia profunda que la seva temàtica suggereix. La desconnexió provocada per la narrativa fragmentada impedeix que l'espectador es relacioni autènticament amb el patiment dels personatges. La pel·lícula sembla més interessada a sorprendre el públic amb girs narratius i trucs d'edició que desenvolupar una connexió emocional genuïna i duradora. Allò que podria haver estat una exploració commovedora de la pèrdua i la fragilitat humana es converteix en una exhibició freda i distant d'artificis narratius.
El poc bo que té aquesta pel·lícula, a part de l'escenografia i la fotografia, són les actuacions. Anthony Hopkins ha estat merescudament elogiat per la seva actuació en aquesta pel·lícula, una interpretació que capta la devastació de la demència, donant vida a un ancià patint una malaltia debilitant. És trist que Hopkins hagi d'aconseguir amb la seva tasca actoral el que hauria d'aconseguir el guió. Olivia Colman ("The crown", "Assassinat a l'Orient Express") és una actriu talentosa, i aquí ho demostra amb escreix, però ni per aquestes aconsegueix compensar el mal dibuixat que està el seu personatge, que actua com si no sabés de l'existència d'una cosa anomenada demència.
En conclusió, "El Pare", els pòsters del qual són horribles, és una pel·lícula que intenta abordar el devastador tema de la demència, però ho fa des d'una perspectiva tramposa. La seva estructura fragmentada, la seva narrativa que es delecta en la seva pròpia confusió, el seu enfocament teatral i la seva incapacitat per generar una empatia profunda fan que sigui una experiència frustrant i desconcertant. Tot i que Anthony Hopkins i Olivia Colman són actors talentosos, les seves actuacions no aconsegueixen transcendir les limitacions d'un guió i una direcció que prioritzen l'artifici sobre l'autenticitat emocional.
Els seus 6 milions de dòlars de pressupost no han impedit que “El Pare” sigui una pel·lícula fallida en el seu intent de connectar profundament amb la seva audiència a través del patiment que provoca la demència. Altres pel·lícules com "Retorn a casa" (Zhang Yimou, 2014) o "Bicicleta, cullera, poma" (Carles Bosch, 2010), i fins i tot curtmetratges com "La ruta natural" (Àlex Pastor, 2004) o "Buits" (Andoni Garrido, 2013) aconsegueixen mostrar millor aquesta malaltia i el patiment que provoca.
La meva clasificació és:
