Aquesta proposta cinematogràfica, dirigida per Catherine Hardwicke, no és només una mala pel·lícula; és una abominació cinematogràfica que desafia la paciència i el bon gust de qualsevol espectador amb una apreciació mínima de l'art fílmic. Des de la seva direcció fins als seus efectes visuals, passant pel guió, actuació, fotografia, vestuari i maquillatge, aquesta pel·lícula és un desastre monumental, una catàstrofe fílmica que hauria de ser estudiada a les acadèmies de cinema com a exemple del que no s'ha de fer mai.
Catherine Hardwicke sembla haver dirigit "Crepuscle" amb els ulls embenats, la boca emmordassada amb cinta adhesiva i les mans lligades a l'esquena. La direcció és tan maldestre i desarticulada que un es pregunta si alguna vegada hi va haver una visió coherent darrere d'aquesta aberració. Les escenes estan realitzades de manera tan demencial que és un miracle que cap espectador al cinema patís una fuetada cervical. L'atmosfera, que se suposa que ha de ser ominosa i mística, és només fosca i depriment, sense ni un xic d'enginy o creativitat.
Kristen Stewart i Robert Pattinson ofereixen interpretacions tan insípides i sense vida que un es pregunta si estaven en un concurs per veure qui podia actuar amb menys emoció. Stewart, amb la seva perpètua expressió de constipat i la boca que no es tanca ni amb cola industrial, sembla estar en una lluita constant per recordar les seves línies. Pattinson, per altra banda, sembla haver confós la sobrietat vampírica amb la paràlisi facial. La resta de l'elenc no fa gaire per millorar les coses, oferint actuacions que van des del mediocre fins al que és abominable passant pel criminal.
La guionista Melissa Rosenberg va escriure un guió que és tal oda a la mediocritat que sembla mentida que sàpiga escriure la “a” i la “e”. La història és tan predictible i clixé que un pot anticipar cada "gir argumental" amb hores d'antelació. Els diàlegs són una tortura auditiva, plens de frases tan cursis i buides que no farien sentir-se identificat ni un adolescent en ple apogeu hormonal. Les converses entre els personatges són tan forçades i artificials que semblen haver estat escrites amb una calculadora teclejada per un ós rentador.
El treball de fotografia d'Elliot Davis és un veritable desastre, com sol ser habitual en ell. La paleta de colors és un malson visual, amb un etalonatge tan exagerat que un es pregunta si Davis és daltònic o és que es creu Picasso a la seva etapa blava.
El vestuari de Wendy Chuck sembla haver estat tret directament d'una botiga de roba de segona mà en ple tancament per fallida, i havent llegit el diari de rodatge de la pel·lícula que va escriure i publicar la directora Catherine Hardwicke, va ser així. Els vestits dels personatges són tan absurdament i ridículament estilitzats que veure'ls és un horror més gran que la guerra del Vietnam.
Sembla que els responsables del maquillatge haguessin confós els vampirs amb figurants d'una actuació de la festa de Halloween en una fira als afores d'un poble de Kentucky. El maquillatge és tan exagerat i mal aplicat que en lloc de semblar criatures de la nit, els vampirs semblen més aviat actors amateurs en una atracció de por d'un llogaret agrari d'interior. La pell pàl·lida i brillant dels vampirs és una monstruositat que desafia qualsevol lògica estètica i provoca més riure que por.
Els efectes visuals de "Crepuscle" són un insult digital. Les seqüències de velocitat i els salts dels vampirs són tan ridículament dolentes que provoquen vergonya aliena. L'escena en què Edward brilla sota el sol és una ofensa a la decència visual; més que semblar un ésser màgic, sembla un adorn nadalenc de mal gust.
En l'aspecte contextual, "Crepuscle" és un entramat de pulsions de desig que revelen molt sobre la naturalesa pertorbadora de les relacions sentimentals a la cultura contemporània. La relació entre Edward Cullen i Bella Swan (Cigne Bell? De debò?) no és simplement una història d'amor juvenil; és una elaborada construcció de desig reprimit, poder i submissió, envoltada d'un vel de fantasia puritana i perillosament idealitzada.
Edward Cullen, el vampir eternament jove, és l'encarnació del superjò opressiu, sempre vigilant i controlador. La seva atracció envers Bella és menys una qüestió d'amor genuí i més una obsessió patològica. Edward no només controla els moviments de Bella, sinó que també decideix sobre la seva vida i seguretat. Aquest patró de comportament és representatiu duna relació abusiva encoberta sota la façana del romanç protector. El vampirisme aquí no és només una metàfora de la immortalitat, sinó del control absolut i la possessió. Bella, en el seu desig de ser estimada i acceptada, se sotmet completament a Edward, renunciant a la seva autonomia i identitat en el procés. La narrativa de la pel·lícula ven aquesta submissió com a acte d'amor, quan en realitat és un sacrifici personal impulsat pel poc amor propi.
Bella és presentada com una figura que no té autoestima, algú que no veu cap valor en si mateixa fora de la seva relació amb Edward. Aquest és un exemple clàssic de narcisisme invertit, on el subjecte es veu a si mateix sense valor i només troba significat a través de l'amor i l'aprovació de l'Altre. La relació amb Edward exacerba aquesta dinàmica, ja que Bella es defineix completament en termes del seu enllaç amb ell. El seu desig de convertir-se en vampir no és només un desig d'estar amb Edward per sempre, sinó també una expressió del desig d'escapar de la seva pròpia insignificància percebuda i assolir una forma d'existència que ella creu que li atorgarà valor i significat.
La representació de la relació entre Edward i Bella està impregnada d´una fantasia puritana que es manifesta en la idealització de l´abstinència sexual i el patiment com a formes superiors d´amor. Edward, el vampir que es nega a mossegar Bella, es converteix en un símbol del desig reprimit. La seva resistència a consumar la relació física és presentada com una virtut, una mostra del seu amor i respecte. Tanmateix, aquesta abstinència és, en realitat, una forma de càstig autoimposat, un reflex d'una moralitat antiquada que veu el desig i el sexe com una cosa inherentment bruta i pecaminosa. Aquesta narrativa reforça la idea que l'amor veritable ha d'estar desproveït de desig, una visió que és tant irreal com insostenible.
Aquesta pel·lícula és una obra mestra de la propaganda de l'amor tòxic i codependent. És com si Jane Austen hagués pres un munt d'esteroides i s'hagués convertit en una gòtica reprimida. La relació entre Edward i Bella és tan saludable com beure lleixiu per curar un refredat. Edward, amb la seva brillantor diamantina i el seu comportament d'assetjador de manual, és l'epítom del nuvi controlador que tots els pares temen. Bella, amb la seva mirada de cervolet perdut i la seva capacitat de prendre decisions dolentes, és la princesa Disney que va decidir que el segrestador és, en realitat, el seu veritable amor.
La pel·lícula ven la idea que l'amor veritable significa renunciar a la teva vida, als teus amics i família, i lliurar-te completament a una relació que et deixa sense identitat ni autonomia. És com un manual d'instruccions per a una relació abusiva, disfressat de romanç juvenil. I tot això envoltat d'una estètica visual que és tan depriment i gris que fa que el gòtic victorià sembli una pel·lícula de Pedro Almodóvar.
En conclusió, "Crepuscle" és una taca indeleble en la història del cinema, un testimoni de com poden sortir de malament les coses quan una fantasia de romanç idealitzat es troba amb una psicologia de desig reprimit i relacions tan tòxiques com aquesta pel·lícula. Si la intenció era crear una experiència dolorosa i exasperant, llavors Hardwicke i el seu equip ho van aconseguir amb escreix. És, sens dubte, una obra fílmica que ha de ser evitada tant sí com no, tant per la merda de la seva forma com per l'escombraria del seu contingut.
La meva clasificació és:
