Sinopsi: Al món real, els elegits s'acosten a l'edat adulta, però Tai i Matt encara no tenen decidit què fer a la vida. Després d'una sèrie d'incidents estranys en què diversos joves perden el coneixement, contacta amb els elegits Menoa Bellucci, una professora de Nova York, i aquesta els explica que el digimon Eosmon busca elegits a tot el món per robar-los la consciència. Amb l'ajuda de la Menoa, Tai, Matt, Izzy, TK i els seus digimons lluiten contra Eosmon a internet. El problema és que, com més utilitzin els poders dels seus digimons, abans es trencarà per sempre l'enllaç que els uneix.
Aquesta proposta anime és una continuació de les sèries d'animació "Digimon Adventure", "Digimon Adventure 02" i "Digimon Adventure Tri". La història d'aquesta pel·lícula serveix com a conclusió d'un arc de desenvolupament que va començar amb les dues primeres Adventure i va seguir amb Tri.
És una obra que apel·la al factor nostàlgia, adreçada sobretot als qui de nens van veure les dues primeres temporades, i se centra en la maduració dels personatges, a l'entrada d'aquests a l'edat plenament adulta, i com aquest fet suposa una desaparició de la realitat que vivien des de la infantesa. Cosa que precisament han viscut els espectadors que al seu dia van veure "Digimon Adventure" quan es va emetre a la televisió.
Aquesta proposta anime és una continuació de les sèries d'animació "Digimon Adventure", "Digimon Adventure 02" i "Digimon Adventure Tri". La història d'aquesta pel·lícula serveix com a conclusió d'un arc de desenvolupament que va començar amb les dues primeres Adventure i va seguir amb Tri.
És una obra que apel·la al factor nostàlgia, adreçada sobretot als qui de nens van veure les dues primeres temporades, i se centra en la maduració dels personatges, a l'entrada d'aquests a l'edat plenament adulta, i com aquest fet suposa una desaparició de la realitat que vivien des de la infantesa. Cosa que precisament han viscut els espectadors que al seu dia van veure "Digimon Adventure" quan es va emetre a la televisió.
Aquest fet es pot observar de forma molt ben exemplificada a la pel·lícula. Per posar un exemple, en una escena del principi Matt, ja estudiant universitari, observa i escolta amb mirada trista i expressió malenconiosa uns músics de carrer i posteriorment veu a través del vidre de l'aparador d'una botiga d'instruments musicals uns pares regalant al seu fill petit una harmònica, que és precisament l'instrument que tocava Matt a “Digimon Adventure”. Amb aquests detalls, un espectador que no hagi vist anteriorment cap altre lliurament de la franquícia pot concloure que Matt ha abandonat el seu somni de ser músic, de ser cantant, de tocar x instrument, cosa que forma part del procés de maduració personal, resignar-se a no poder complir aquelles ambicions que de petit il·lusionaven tant.
El conflicte de "Digimon Adventure: L'última evolució Kizuna" no només és aquest canvi de vida a mesura que es va madurant, que es va evolucionant, també es troba quan no es gestiona bé i no s'assumeix aquesta inevitable transformació, aquest fi inexorable d'una època, i es converteix en un dol traumàtic que no se supera, en aquest ancoratge a una vida que ja no tornarà.
Això s'evidencia que la pel·lícula se centra exclusivament en Matt i Tai. Izzy surt com a secundari, i TK, Joe i els altres nens elegits de la primera i segona temporada surten molt poc. I és el que diuen a la pel·lícula, els personatges estan menys units perquè a mesura que maduren cadascú va vivint la seva pròpia vida, van fent nous amics, i aquesta proximitat es dilueix, es dediquen menys temps mútuament, es veuen menys.
Aquest procés transicional de la infància/adolescència a la maduresa no és una temàtica nova narrativament, moltíssims altres autors ho han exposat fins i tot millor, de forma malenconiosa, com Peder Severin Krøyer als seus quadres, o de forma traumàtica, com William Golding a "El senyor de les mosques", o recorrent a un exemple recent, a "Toy Story 3", a la qual "Digimon Adventure: L'última evolució Kizuna" s'assembla, salvant les distàncies, òbviament.
A la tercera entrega de la saga Toy Story la tessitura estava mostrada de forma més subtil, en canvi en aquesta pel·lícula ho mostren de forma massa òbvia. Resulta evident que la dedicació que no van invertir en un guió més suggerent i menys explícit sí que ho van invertir en una animació que s'assembla a la de les pel·lícules de Makoto Shinkai. Hauria sortit més a compte, i donat millor resultat, donar-li a Shinkai ("El lloc que ens vam prometre", "El jardí de les paraules", "Your Name", "El temps amb tu") l'escriptura i direcció d'aquesta pel·lícula, o en tot cas a Mamoru Hosoda ("La noia que saltava a través del temps", "Els nens llop", "El nen i la bèstia", "Mirai, la meva germana petita"), que també hauria estat una gran elecció (de fet, aquest últim va dirigir l'episodi 21 de "Digimon Adventure" i la primera pel·lícula de Digimon).
El que "Digimon Adventure: L'última evolució Kizuna" hauria d'haver mostrat argumentalment de forma menys descarada és un conflicte que els protagonistes comparteixen amb l'antagonista de la pel·lícula, cosa que també es pot observar a, per exemple, "Toy Story 4". Les noves etapes de la vida generen nous mons que són diferents de les etapes anteriors. Quan una persona fa 11 anys viu en un món, quan aquesta mateixa persona fa 21 anys viu en un altre món. L'antagonista de "Digimon Adventure: L'última evolució Kizuna" es troba que el món on vol seguir vivint és diferent del món on viu. És un tramvia que ha anat avançant per la via de la vida i es troba en una parada de la vida on no volia arribar perquè vol seguir a l'anterior, vol tornar a l'anterior parada, però no hi ha parada on tornar perquè la via, que representa la vida, del tramvia, que representa cadascun de nosaltres, només va en una direcció, i l'anterior parada ja només existeix en els records, l'anterior parada és un món que ja va deixar d'existir.
La retòrica de l'antagonista de la pel·lícula reflecteix una reflexió que l'allunya de la realitat de la vida. Per contra, els protagonistes acaben aprenent que cal guardar un racó al seu cor on allotjar les tragèdies que tard o d'hora arriben a la vida, que inevitablement es trobaran a les següents parades de la via, però aquesta és una inversió que l'antagonista no és capaç de fer, perquè nega la realitat del món on es troba. Però per als protagonistes, tants els elegits com els digimons, que comprenen que estan vivint els darrers dies del seu món, la mort adquireix un sentit diferent que els ajuda a portar el dol que suposa l'extinció de la que era la seva realitat.
Està molt bé que mostrin l'entrada d'una persona a la maduresa no com l'arribada d'aquesta a una edat concreta sinó a quelcom més personal i instrospectiu, més particular a cada individu. El que no està tan bé és que a la pel·lícula aquesta concepció de l'arribada de l'individu a l'etapa adulta es basa en la seva acceptació del rol que la societat li predetermina, un concepte de la maduresa més pròpia del Japó culturalment però que en general no és tan compartida filosòficament, ja que en l'aspecte social està més acceptat que la maduresa consisteix en la capacitat de prendre decisions i d'assumir les responsabilitats que se'n derivin. Per exemple, la pel·lícula comença amb Tai i Matt sense haver pres una decisió respecte al que faran amb la seva vida, i l'arc de transformació que viuran al llarg de la història que es desenvolupa a la pel·lícula els portarà a canviar. El film acaba amb els protagonistes, i els seus respectius digimons, prenent una decisió i assumint la responsabilitat, és a dir, la trama principal conclou amb els personatges principals madurant, convertint-se definitivament en persones adultes en un final lacrimogen que recorda el penúltim episodi de la sèrie anime "Assassination Classroom".
En conclusió, "Digimon Adventure: L'última evolució Kizuna" és una proposta atractiva i interessant en el seu fons, però força i fàcilment millorable en la seva forma.
La meva calificació és:
