"The Crown" és una sèrie televisiva que es destaca per la seva monumentalitat en la producció, el meticulós detall en la recreació d'època i el desplegament enlluernador d'actuacions. Des de la majestuositat dels palaus fins als més mínims adorns a les vestimentes, la sèrie s'erigeix com un monument a l'art del disseny i la producció. No obstant això, sota el llustrós mantell de la seva esplèndida realització tècnica i artística, hi ha una visió profundament antipàtica dels membres de la reialesa britànica.
Al llarg de les sis temporades i 60 capítols, la sèrie pinta un retrat desolador de la família reial britànica, presentant-la com una col·lecció d'individus desproveïts de qualsevol indici d'intel·ligència emocional o sentit comú. Cada membre d'aquesta família, des de la Reina Isabel II fins als més perifèrics, és representat com un ésser obtús, desconnectat de la realitat i atrapat en els seus propis capricis i egoismes. La protagonista té el seu marit agafat pels ous perquè està gelosa fins i tot de les cortines i no troba cap altra felicitat a la seva vida que fotre la de la seva germana i putejar-la. El marit és un inútil que té com a única ocupació al llarg de sis dècades buscar una ocupació amb la qual intentar fingir que està fent alguna cosa útil. La germana és una alcohòlica emocionalment i econòmicament dependent de qui li està destrossant la vida. La mare va ficar en un manicomi de per vida dues primes deficients mentals per vergonya. L'oncle escrivia cartes d'amor a Hitler demanant-li que bombardegés el seu país per tornar al tron. I l'àvia va deixar que matessin uns nens per enveja. La filla és una xivata que espia els secrets del seu germà per als seus pares... els altres fills i néts també tenen el seu què, però, comparats amb els que he esmentat, semblen Jesucrist.
La sèrie sembla entossudida a retratar la reialesa com una galeria d'idiotes privilegiats, les accions i decisions dels quals no tenen qualsevol indici de profunditat o complexitat. El cretinisme omnipresent dels membres de la família reial no sols soscava qualsevol intent d'empatia o comprensió cap a ells, sinó que també redueix la credibilitat i l'impacte emocional de la narrativa. En lloc d'explorar les complexitats inherents a l'exercici del poder i la responsabilitat en una monarquia moderna, "The Crown" opta per presentar els seus protagonistes com a meres titelles de les seves pròpies debilitats i capricis.
Tot i que les actuacions són indubtablement impressionants, amb actors que encarnen els seus rols amb una habilitat magistral, i la caracterització dels personatges reals és molt notable, altres aspectes cauen en la pretensiositat. Hi ha molt farcit, no només en alguns dels capítols, hi ha episodis sencers que són simple farcit, sobretot en les darreres temporades. Moltes escenes es nota que les fan simplement per presumir de pressupost i mitjans de producció.
Tot i les seves virtuts tècniques i estilístiques, "The Crown" es veu llastrada pel seu enfocament simplista i unidimensional de la reialesa britànica. Al final, la sèrie deixa una impressió d'oportunitat desaprofitada, oferint poc més que una desfilada d'estereotips sense profunditat ni ressonància emocional. En lloc de desafiar l'espectador a reflexionar sobre el paper i la naturalesa de la monarquia a la societat contemporània, "The Crown" opta pel camí fàcil de la superficialitat i el sensacionalisme.
La meva clasificació és:
