Aquesta obra mestra cinematogràfica de Zhang Yimou ofereix una sensacional experiència visual i emocional i una fascinant exploració de la complexa dinàmica familiar i el poder en un context històric acuradament recreat. Aquest film es desplega en un vibrant llenç històric ambientat a la dinastia Tang, durant el segle X, creant una atmosfera que combina l'opulència de la cort imperial amb la tragèdia d'una família sense sentit de l'humor, propensa a les picabaralles i esquinçada per la traïció i l'ambició, que acaben en un clímax shekaspearià, i la façana de portentosa bellesa daurada s'ensorra en una sagnant orgia de decadència dinàstica.
La pel·lícula va tenir un pressupost de 45 milions de dòlars, cosa que la va convertir en una de les produccions més costoses de la història del cinema xinès fins aquell moment. Gran part del pressupost es va destinar a crear escenaris opulents, vestuari detallat i efectes visuals.
La major part del rodatge es va dur a terme en estudis de cinema a la Xina, amb escenaris construïts específicament per a la pel·lícula. El set del palau imperial, en particular, va ser un èxit arquitectònic impressionant, dissenyat per capturar la grandiositat i l'opulència de la dinastia Tang.
El vestuari va ser dissenyat per Yee Chung-Man, qui va elaborar cada peça amb detall meticulós, utilitzant tècniques de brodat tradicionals per capturar l'autenticitat històrica. L'ús del color i els materials luxosos van reflectir la riquesa de la cort imperial i van contribuir significativament a l'estètica visual de la pel·lícula.
Des dels primers plànols, la pel·lícula atrapa l'espectador amb la seva estètica visual enlluernadora. Yimou, conegut pel seu mestratge en la utilització del color i la composició visual, porta aquestes habilitats a la seva màxima expressió. L'ús del daurat, en particular, és omnipresent i simbòlic, que representa tant la riquesa i el poder de la família imperial com la corrupció i la decadència que els consumeix. Les escenes del palau, amb les seves meticuloses decoracions i vestits intricadament brodats, són un festí per als ulls, destacant el detallisme i el compromís de Yimou no només amb la grandiositat visual sinó també amb l'autenticitat històrica.
El context històric de la dinastia Tang (618-907) està marcat per intrigues polítiques, rebel·lions i conflictes interns que eventualment van portar al seu declivi. A "La maledicció de la flor daurada," Zhang Yimou situa la seva història en aquest context d'opulència i tensió. La pel·lícula es desenvolupa al fastuós palau imperial, el disseny i la decoració del qual reflecteixen la riquesa i el refinament de l'època. La precisió en la recreació dels detalls històrics, des dels vestits fins a l'arquitectura, afegeix una capa d'autenticitat que enriqueix la narrativa i submergeix l'espectador a la grandesa i la decadència de la cort imperial.
La història se centra en la família imperial, encapçalada per l'Emperador Ping (Chow Yun-fat) i l'Emperadriu Phoenix (Gong Li). La relació entre aquests personatges és el cor de la trama, i el seu deteriorament simbolitza la corrupció i la disfunció dins el sistema imperial. L'emperador, un líder implacable i despietat, manté un control estricte sobre la família i el regne, utilitzant la manipulació i la força per consolidar el seu poder. L'emperadriu, per altra banda, es troba atrapada en una xarxa d'intrigues i conspiracions, lluitant tant per la supervivència com per la dels fills.
El repartiment protagonista de la pel·lícula és estel·lar. Gong Li ("Adéu a la meva concubina", "Memòries d'una geisha") ofereix una actuació poderosa i matisada, capturant la complexitat i dualitat d'un personatge infeliçment atrapat entre el deure i el desig, la venjança i l'amor, noblesa i la vulnerabilitat, fent que el seu destí sigui encara més tràgic. L'emperadriu és una dona forta i decidida, però també profundament ferida i desesperada. La complexitat de les seves emocions i motivacions és interpretada amb una subtilesa que permet al públic empatitzar amb el dolor i la lluita.
Chow Yun-fat, per part seva, personifica la fredor i l'autoritarisme de l'emperador amb una presència imponent en pantalla, transmetent una intensitat que subratlla la tensió creixent entre els membres de la família, i destacant la solitud i la paranoia que acompanyen el poder absolut.
Els fills de la parella imperial també juguen rols crucials a la narrativa. Cadascú representa diferents aspectes de la tragèdia familiar i les conseqüències de l'ambició i la traïció.
El guió és una construcció acurada d'intriga i tragèdia. La narrativa explora temes universals com el poder, la lleialtat, la traïció i la desesperança, tot emmarcat en la pompa i circumstància del palau imperial. La història es desenvolupa amb un ritme mesurat però inexorable, construint una sensació de catàstrofe imminent que culmina en un clímax devastador. L'estructura de la trama, amb els girs i les revelacions, manté l'espectador constantment compromès i emocionalment pendent del destí dels personatges.
La direcció de Zhang Yimou es destaca no només pel seu ull visual, sinó també per la seva capacitat per dirigir escenes d'acció i drama amb la mateixa destresa. Les espectaculars seqüències de batalla són coreografiades amb precisió i elegància i es converteixen en autèntiques obres d'art en moviment. Alhora, les escenes més íntimes, carregades de diàlegs incisius i mirades significatives, revelen les tensions i els conflictes interns dels personatges amb una intensitat palpable.
La música, composta pel japonès Shigeru Umebayashi ("Tigre i Drac: L'espasa del destí", "La novia", "The Grandmaster", "Hannibal, l'origen del mal", "La casa de les dagues voladores", "In the mood for love"), complementa perfectament l'atmosfera del film. La banda sonora barreja influències tradicionals xineses amb peces orquestrals, creant un paisatge sonor que realça l'emotivitat i l'èpica de la narrativa. Cada nota sembla ressonar amb el pes de la tragèdia i la grandesa dels esdeveniments a la pantalla, fent que l'experiència cinematogràfica sigui encara més immersiva.
A més dels seus mèrits tècnics i artístics, “La maledicció de la flor daurada” és una exploració profunda de la condició humana i les dinàmiques familiars. Zhang Yimou utilitza l'entorn històric no sols com un teló de fons, sinó com un mirall que reflecteix les lluites atemporals de poder i desig. La pel·lícula convida a reflexionar sobre com les aspiracions personals poden corrompre i destruir, oferint una crítica incisiva de l'ambició desmesurada i la corrupció moral.
En termes ideològics, la pel·lícula es una al·legoria de la corrupció del poder i la inevitable decadència que acompanya un règim autoritari. Zhang Yimou utilitza l'opulència de la dinastia Tang com a metàfora de l'excés i la degeneració de les estructures de poder. La riquesa i la grandiositat del palau imperial amaguen una podridura interna que eventualment s'ensorra, reflectint com l'ostentació externa no es pot sostenir indefinidament davant de la corrupció moral i política interna.
L'Emperador Ping encarna la figura del líder totalitari que manté el control a través de la por i la manipulació. El seu domini es basa en la vigilància constant i la repressió tant física com psicològica. Aquí podem veure ressonàncies amb la teoria del poder de Michel Foucault, on el control no només s'exerceix a través de la violència explícita, sinó també a través d'una vigilància omnipresent que internalitza l'obediència en els subjectes.
Políticament, "La maledicció de la flor daurada" és una crítica a la política d'intriga i la lluita pel poder que defineix moltes estructures governamentals. La família imperial és un microcosmos d'un estat totalitari on les lluites internes reflecteixen les lluites de faccions i les conspiracions que sovint caracteritzen els règims despòtics. La batalla final al palau, amb les seves elaborades coreografies i la seva violència estilitzada, no és només una confrontació física, sinó una representació de la lluita política pel control i la legitimitat.
La figura de l'Emperadriu Phoenix és analitzable des de la perspectiva de la teoria de gènere i el feminisme. Ella és una dona que, malgrat el seu aparent poder, està atrapada en una estructura patriarcal que la subjuga i la utilitza com un peó en el joc de l'emperador. L'intent de rebel·lió i la tràgica caiguda subratllen la dificultat d'escapar d'aquestes estructures de poder. La pel·lícula, doncs, també és una crítica a l'opressió de les dones i la impossibilitat de veritable autonomia dins d'un sistema inherentment patriarcal.
Des d'un prisma psicològic, la desestructuració de la família imperial és un estudi de la psique humana sota estrès extrem i les conseqüències de la repressió i la manipulació. L'Emperador Ping actua com el superjò freudià, imposant la seva voluntat de manera despòtica i controlant cada aspecte de la vida dels seus súbdits. El seu enverinament de l'emperadriu és una manifestació del desig de control absolut i eliminació de qualsevol amenaça a la seva autoritat. En termes lacanians, l'emperador representa el Gran Altre, la figura d'autoritat que defineix la llei i l'ordre a l'estructura simbòlica de la família i l'estat.
En conclusió, “La maledicció de la flor daurada” és una obra cinematogràfica que combina esplendor visual, actuacions magistrals i una narrativa rica en emoció i significat. Zhang Yimou va crear una pel·lícula que no només impressiona per la seva estètica, sinó que també commou i provoca reflexió. És un impressionant testimoni de la seva habilitat com a cineasta i una joia del cinema contemporani que mereix ser vista i apreciada una vegada i una altra.
La meva clasificació és:
