Aquest drama esportiu, contextualitzat en les Olimpíades de Barcelona 92, està dirigit per Àlex Murrull (sent aquesta la seva opera prima) i Dani de la Orden, aquest últim director de 9 pel·lícules (sí, ho he dit bé, 9, no 11) més dos llargs anuncis d’Estrella Damm i videoclips de Joan Dausà.
Aquesta proposta es presta a una observació crítica d’uns aspectes positius i negatius equilibrats... la qual cosa és negativa. "42 segons" és una pel·lícula que es queda a mitges, que és el pitjor que li pot passar a una producció fílmica, ja que l’acosta a la irrellevància i a l’oblit. És aquest film una obra mediocre, dolenta, oblidable, rescatable o d’aprovat justet? Analitzem-ho.
Comencem pels aspectes positius. Els actors, tots, ho fan molt bé. És visible el compromís interpretatiu d’Álvaro Cervantes ("1898. Los últimos de Filipinas", "Ermessenda"), Jaime Lorente i la resta d’actors que interpreten els jugadors de la selecció de waterpolo. També ho fan molt bé Roger Casamajor, Artur Busquets i Danel Aser. Però els qui destaquen són, sobretot, Òscar Muñoz ("13 dies d’octubre", "Frederica Montseny, la dona que parla") i Tarik Filipovic. La tria de càsting, en general, és molt encertada.
L’apartat musical i de fotografia resulta igualment rellevant i força ben realitzat. Tampoc es pot oblidar l’excel·lent treball de recreació històrica. La decoració i el vestuari evoquen de manera molt realista la primera meitat de la dècada dels 90 del segle passat. I els personatges estan molt ben caracteritzats.
És destacable, així mateix, l’edició de so i els efectes visuals. Tant tècnicament com a nivell de producció està molt ben aprofitat el pressupost. Així que, respecte a això, cap queixa, al contrari, les meves felicitacions a tots els actors i a tot l’equip tècnic.
Ara bé, com en el waterpolo, la tècnica no ho és tot en una pel·lícula, també són importants altres aspectes en els quals la pel·lícula falla, i que analitzo en aquesta crítica. Principalment són tres: la direcció, el guió i el muntatge.
D’Àlex Murrull no he vist res previ d’ell, sent aquest el seu primer llargmetratge, per tant no puc avaluar quina és la seva capacitat i estil de direcció individualment, havent dirigit a quatre mans amb Dani de la Orden, que tampoc sé gaire bé per a què el necessitava per dirigir "42 segons". Pel que fa a De la Orden, el vaig conèixer fa vuit anys, l’única vegada que he coincidit amb ell (no he tingut cap interès a fer-ho més vegades, i crec que l’interès és recíproc), en una MasterClass que va donar a Plató de Cinema. Artísticament el tinc en la mateixa consideració que Damien Chazelle (Dani, si llegeixes això, no et flipis, no és un elogi). Tenint en compte el que he vist prèviament d’ell, no puc concloure quina ha estat la seva intervenció com a director a "42 segons". No sé com s’ho van muntar Murrull i De la Orden, no sé si un es va encarregar de la direcció d’actors i l’altre de la planificació visual, no sé si un va fer la part d’Andorra i l’altre la de Barcelona, de manera que col·legiaré en tots dos cada decisió que analitzi de la direcció, i també del guió i el muntatge, ja que són aspectes molt relacionats que depenen molt de la visió artística del director o dels directors.
Un assumpte molt important és què han volgut explicar els directors i com ho han volgut explicar. No sé si no tenien una idea fixa del que volien explicar o si cadascú volia explicar una cosa diferent, però argumentalment la pel·lícula sembla quedar-se en terra de ningú, i no és un bon lloc per quedar-se, ni en la guerra ni en el cinema.
Hi ha dos aspectes argumentals en el film, per una banda les olimpíades de Barcelona 92 i per altra la relació entre els personatges d’Álvaro Cervantes i Jaime Lorente, i no són dos aspectes que semblin cohesionats o combinats, sinó que dóna la sensació que cadascun intenta menjar-se a l’altre sense aconseguir-ho cap dels dos.
D’Àlex Murrull no he vist res previ d’ell, sent aquest el seu primer llargmetratge, per tant no puc avaluar quina és la seva capacitat i estil de direcció individualment, havent dirigit a quatre mans amb Dani de la Orden, que tampoc sé gaire bé per a què el necessitava per dirigir "42 segons". Pel que fa a De la Orden, el vaig conèixer fa vuit anys, l’única vegada que he coincidit amb ell (no he tingut cap interès a fer-ho més vegades, i crec que l’interès és recíproc), en una MasterClass que va donar a Plató de Cinema. Artísticament el tinc en la mateixa consideració que Damien Chazelle (Dani, si llegeixes això, no et flipis, no és un elogi). Tenint en compte el que he vist prèviament d’ell, no puc concloure quina ha estat la seva intervenció com a director a "42 segons". No sé com s’ho van muntar Murrull i De la Orden, no sé si un es va encarregar de la direcció d’actors i l’altre de la planificació visual, no sé si un va fer la part d’Andorra i l’altre la de Barcelona, de manera que col·legiaré en tots dos cada decisió que analitzi de la direcció, i també del guió i el muntatge, ja que són aspectes molt relacionats que depenen molt de la visió artística del director o dels directors.
Un assumpte molt important és què han volgut explicar els directors i com ho han volgut explicar. No sé si no tenien una idea fixa del que volien explicar o si cadascú volia explicar una cosa diferent, però argumentalment la pel·lícula sembla quedar-se en terra de ningú, i no és un bon lloc per quedar-se, ni en la guerra ni en el cinema.
Hi ha dos aspectes argumentals en el film, per una banda les olimpíades de Barcelona 92 i per altra la relació entre els personatges d’Álvaro Cervantes i Jaime Lorente, i no són dos aspectes que semblin cohesionats o combinats, sinó que dóna la sensació que cadascun intenta menjar-se a l’altre sense aconseguir-ho cap dels dos.
Els dos protagonistes, que no deixen de ser personatges clixés (el que, de per si, no és dolent), representen dues maneres d’afrontar la competitivitat en un esport. Cervantes és rigorós, un líder nat a la recerca de redempció, i Jaime Lorente algú el talent del qual queda limitat pels seus problemes d’evasió. Un és el seny i l’altre la rauxa. Són com els personatges de Daniel Brülh i Chris Hemsworth a "Rush" (Ron Howard, 2013). Sembla que la pel·lícula vol centrar-se en la relació conflictiva entre els dos protagonistes i com va evolucionant fins que acaben compenetrant-se mútuament, i està molt bé tirar d’aquest fil, però no és el que es vol veure en un drama esportiu, i l’esport no és un context en el qual es vulgui veure una trama així. La diferència amb "Rush" és que, en la pel·lícula de Howard, Niki Lauda i James Hunt no formen part d’un equip, són rivals, i la història no es pretén portar a una compenetració mútua perquè no pot haver-n'hi ni hi ha necessitat que n’hi hagi. La història dels dos protagonistes de "42 segons" encaixaria millor en una buddy movie policíaca.
També hi ha el problema que la pel·lícula se centra només en els personatges de Cervantes i Lorente, i els seus respectius problemes, que importen entre 0 i res, i es tornen els moments menys interessants del film. Els altres waterpolistes passen per ser maniquins amb línies de diàleg predictibles Oh, no! Perdran la fe en ells mateixos? Quina sorpresa! Aconseguiran trobar el coratge per lluitar i guanyar? No m’ho esperava! Ja me la sé la cançó, ho he vist en tantes altres pel·lícules. El protagonisme hauria d’estar més repartit entre tot l’equip, com succeeix a, per exemple, "Race the Sun" (Charles T. Kanganis, 1996) o "Military Wives" (Peter Cattaneo, 2020).
També hi ha el problema que la pel·lícula se centra només en els personatges de Cervantes i Lorente, i els seus respectius problemes, que importen entre 0 i res, i es tornen els moments menys interessants del film. Els altres waterpolistes passen per ser maniquins amb línies de diàleg predictibles Oh, no! Perdran la fe en ells mateixos? Quina sorpresa! Aconseguiran trobar el coratge per lluitar i guanyar? No m’ho esperava! Ja me la sé la cançó, ho he vist en tantes altres pel·lícules. El protagonisme hauria d’estar més repartit entre tot l’equip, com succeeix a, per exemple, "Race the Sun" (Charles T. Kanganis, 1996) o "Military Wives" (Peter Cattaneo, 2020).
També cal destacar una certa incoherència en la relació entre el personatge de Jaime Lorente, un waterpolista que es fot coca per esmorzar (a Albert Rivera li agrada això), i el de Tarik Filipovic, l’entrenador de la selecció. Tots dos semblen competir a veure quin dels dos és més capullo (guanya Jaime Lorente, per sorpresa de ningú). El personatge de Filipovic és una sort de Sergent Hartman (un altre clixé) que fa com Homer Simpson en l’episodi en el qual fa d’entrenador de rugbi, va eliminant candidats sense menor atisb de pietat. Però en comptes de quedar-se amb aquells disposats a arribar al límit de les seves forces, es queda amb el personatge de Lorente, que ni assisteix als entrenaments i es passa les nits a les discoteques comprant mercaderia de Pablo Escobar en un any en el qual la meitat de Colòmbia es despertava amb formigues a la boca ("Pero vamos a ver ¿Que somos tontos o qué").
De fet, malgrat ser secundari, és el personatge de Tarik Filipovic el més interessant del film, i el seu conflicte sí que és interessant. Allà hi havia la pel·lícula, allà tenien la història per explicar. Els protagonistes de "42 segons" havien de ser els entrenadors de les seleccions d’Espanya i Itàlia.
Pel que fa al waterpolo i les olimpíades de Barcelona 92, trobem un altre problema. És un plantejament amb molt potencial, però queda desaprofitat. La pel·lícula hauria de transmetre passió pel waterpolo, més en un esdeveniment com les olimpíades més recordades de la història, però el film no transmet l’èpica i la grandiositat que el context demana. Ni el guió ni la direcció aconsegueixen transmetre aquesta èpica i grandiositat; ni en els diàlegs, ni en la relació entre personatges, ni en la planificació visual... hi ha uns quants moments en els quals sí sembla que "42 segons" arribarà a transmetre èpica i grandiositat sobre el waterpolo, però, quan està a punt d’arribar, ràpidament torna cap enrere. Haurien d’haver mostrat més i millor els nervis i l’estrès que pateixen els grans waterpolistes abans de i durant un partit.
De fet, malgrat ser secundari, és el personatge de Tarik Filipovic el més interessant del film, i el seu conflicte sí que és interessant. Allà hi havia la pel·lícula, allà tenien la història per explicar. Els protagonistes de "42 segons" havien de ser els entrenadors de les seleccions d’Espanya i Itàlia.
Pel que fa al waterpolo i les olimpíades de Barcelona 92, trobem un altre problema. És un plantejament amb molt potencial, però queda desaprofitat. La pel·lícula hauria de transmetre passió pel waterpolo, més en un esdeveniment com les olimpíades més recordades de la història, però el film no transmet l’èpica i la grandiositat que el context demana. Ni el guió ni la direcció aconsegueixen transmetre aquesta èpica i grandiositat; ni en els diàlegs, ni en la relació entre personatges, ni en la planificació visual... hi ha uns quants moments en els quals sí sembla que "42 segons" arribarà a transmetre èpica i grandiositat sobre el waterpolo, però, quan està a punt d’arribar, ràpidament torna cap enrere. Haurien d’haver mostrat més i millor els nervis i l’estrès que pateixen els grans waterpolistes abans de i durant un partit.
No només falta l’epicitat de les olimpíades, falta passió pel waterpolo. L’espectador hauria de sentir ganes de jugar a waterpolo en veure la pel·lícula, hauria de sentir emoció per cada partit que es veiés, hauria de sentir cada partit com si fos la batalla al Abisme de Helm o la batalla entre en Goku i en Freezer. No és impossible fer èpica i grandiositat del waterpolo, ni tan sols difícil. A l’anime fan èpica i grandiositat fins de la cosa més xorra; “Slam Dunk” amb el bàsquet, “Oliver i Benji” amb el futbol, “Dome” amb el beisbol, “Cinturó negre” amb el judo... cadascuna d’aquestes sèries et transmet una passió contagiosa pel respectiu esport en el qual es contextualitza, et donen ganes de fotre-li una patada atòmica a una pilota i destrossar la porteria o tirar amb la mà una pilota de manera que faci ziga-zagues a l’aire. Coses així.
Això l’anime ho sap fer molt bé. Els que es dediquen a l’anime, els que realitzen anime saben tractar molt bé l’èpica, perquè entenen que en termes d’afectació emocional no hi ha cap diferència entre la guerra més brutal i l’entrenament de voleibol d’una extraescolar d’un col·legi de secundària de la perifèria de París, per exemple.
Els directors haurien d’haver-se inspirat en la narrativa argumental i visual de l’anime. No és una cosa difícil de fer ni esperable que quedi malament en imatge real. Tarantino ho ha fet. Les dues entregues de "Kill Bill" tenen una narrativa visual i de presentació i desenvolupament de personatges molt anime. No és que a "42 segons" els plans estiguin mal compostos, ni de bon tros. Per exemple, al partit final gairebé s’arriba a la passió i l’èpica que el context demana, gràcies en part a com estan compostos alguns dels plans, per exemple els cenitals a l’aire o els nadir sota l’aigua, o els plans dels comentaristes de la ràdio, però llavors no m’ho interrompis posant plans a càmera lenta amb acceleració final com en les esbojarrades superproduccions d’acció de Bollywood, o plans homenatge a "Bohemian Rhapsody" de gent random en un bar.
La càmera lenta és un dels defectes d’un muntatge que s’entesta a mantenir i allargar innecessàriament escenes introspectives de traumes i inseguretats personals dels protagonistes, el que contraresta amb les dinàmiques seqüències d’entrenament i dels primers partits.
En conclusió. La tècnica fa que "42 segons" s’allunyi de ser una mala pel·lícula, però es queda a 42 segons de ser una bona pel·lícula. Els seus encerts només aconsegueixen equilibrar, però no compensar, els seus defectes. No perd el partit, però tampoc el guanya.
Això l’anime ho sap fer molt bé. Els que es dediquen a l’anime, els que realitzen anime saben tractar molt bé l’èpica, perquè entenen que en termes d’afectació emocional no hi ha cap diferència entre la guerra més brutal i l’entrenament de voleibol d’una extraescolar d’un col·legi de secundària de la perifèria de París, per exemple.
Els directors haurien d’haver-se inspirat en la narrativa argumental i visual de l’anime. No és una cosa difícil de fer ni esperable que quedi malament en imatge real. Tarantino ho ha fet. Les dues entregues de "Kill Bill" tenen una narrativa visual i de presentació i desenvolupament de personatges molt anime. No és que a "42 segons" els plans estiguin mal compostos, ni de bon tros. Per exemple, al partit final gairebé s’arriba a la passió i l’èpica que el context demana, gràcies en part a com estan compostos alguns dels plans, per exemple els cenitals a l’aire o els nadir sota l’aigua, o els plans dels comentaristes de la ràdio, però llavors no m’ho interrompis posant plans a càmera lenta amb acceleració final com en les esbojarrades superproduccions d’acció de Bollywood, o plans homenatge a "Bohemian Rhapsody" de gent random en un bar.
La càmera lenta és un dels defectes d’un muntatge que s’entesta a mantenir i allargar innecessàriament escenes introspectives de traumes i inseguretats personals dels protagonistes, el que contraresta amb les dinàmiques seqüències d’entrenament i dels primers partits.
En conclusió. La tècnica fa que "42 segons" s’allunyi de ser una mala pel·lícula, però es queda a 42 segons de ser una bona pel·lícula. Els seus encerts només aconsegueixen equilibrar, però no compensar, els seus defectes. No perd el partit, però tampoc el guanya.
La meva clasificació és:
