[ÚLTIMAS CRÍTICAS] [DRAGSTER-WAVE.BLOGSPOT.COM.AR]

sábado, 11 de mayo de 2024

CRÍTICA MOONFALL (2022), PER ALBERT GRAELLS

SISTEMA DE CALIFICACIÓN: ☆ MALA BUENA MUY BUENA EXCELENTE

De les 12 pel·lícules que he vist de Roland Emmerich com a director, aquesta és, de lluny, la pitjor. Una atrocitat cinematogràfica desastrosa de proporcions llunàtiques (mai millor dit) que no té sentit, lògica ni qualsevol indici de qualitat cinematogràfica. Un desastre còsmic que fa que la idea d'un meteorit gegant estavellant-se contra la Terra sembli un alleugeriment en comparació amb l'agonia de veure aquesta basòfia. Des del primer fins al darrer fotograma aquesta pel·lícula és una experiència tortuosa que hauria de ser evitada tant sí com no.

El guió és una acumulació d'absurds i clixés que desafia qualsevol intent de comprensió. Des de teories conspiratives fins a girs de trama que s'agrupen entre els completament arbitraris i els que són més predictibles que la sortida del sol. La trama, amb més forats que un formatge gruyer, trontolla d'un lloc a un altre sense rumb ni raó com un borratxo perdut en un laberint de miralls, desplegant-se de manera tan ridícula i inversemblant que resulta impossible prendre-la de debò, cosa que no ajuda uns diàlegs més plans que un full de paper.

La manca de coherència és agreujada per les actuacions lamentables d'un elenc completament desaprofitat. Donald Sutherland, el millor actor del món, és relegat a un paper d'extra glorificat, apareixent en pantalla durant escassos 90 segons i sense fer més que ocupar espai. No s'aixeca de la cadira ni per anar al bany. Fem només una presa, doneu-me el xec i me'n vaig cap a casa que vull arribar per dinar. És un insult al seu talent i una pèrdua de temps tant per a ell com per al públic.
 

Els altres actors intenten desesperadament donar vida a personatges tan unidimensionals que semblen retallades de cartró amb noms enganxats. Els pobres intèrprets intenten sense èxit recitar convençuts uns diàlegs que sonen més com a paròdies dolentes que a converses reals, i que no es creurien ni encara que estiguessin col·locats amb marihuana de la plantació de Lambhuamachucopoto. Els seus sobris esforços són en va, ja que la manca de substància al guió fa que les seves interpretacions caiguin en el buit de l'oblit cinematogràfic.

Els efectes visuals, suposadament un dels punts forts de la pel·lícula a causa del seu exorbitant pressupost de 150 milions de dòlars que haguessin estat de més i millor profit calant-los foc, són poc més que un malbaratament de diners malgastats. Les escenes de destrucció massiva i caos còsmic són tan exagerades i tan poc realistes que resulten més còmiques que no pas impactants.

En resum, Moonfall és una ofensa al cinema i a la intel·ligència de l'espectador. Una aberració cinematogràfica el visionat de la qual és comparable a veure un tren descarrilant en càmera lenta, només que en lloc d'horroritzar-te, t'avorreixes fins a la mort. És una mostra de tot allò que pot sortir malament quan s'ajunten un guió absurd, actuacions mediocres i efectes visuals excessius. Si mai et trobes en la situació d'haver de triar entre veure "Moonfall" o mirar fixament una paret durant dues hores, et recomano la paret.

La meva clasificació és: