Aquesta obra mestra del cinema en general i de la ciència ficció en particular, dirigida per Andrew Niccol (“El senyor de la guerra”, “In time”), no només ofereix una visió provocativa d'una realitat distòpica, sinó que també es destaca com una fita cinematogràfica per la seva direcció impecable, actuacions memorables, un guió notable, i una producció visualment impressionant. "Gattaca" és un film que transcendeix els límits convencionals del gènere al qual pertany per oferir una reflexió profunda sobre la condició humana, el determinisme genètic i la cerca de la identitat.
Andrew Niccol, en el seu debut com a director, va mostrar una maduresa i un control excepcional sobre el seu material, sobre la narrativa i l'estètica de la pel·lícula. La seva visió d'aquesta realitat alternativa és inquietant però plausible, i el seu enfocament minimalista a la direcció ajuda a amplificar el missatge de la pel·lícula. Niccol (qui mereixia l'Oscar per aquesta òpera prima) va utilitzar la ciència ficció no només com un teló de fons, sinó com un mitjà per explorar temes profunds com la discriminació genètica, el destí i l'esperit humà. La direcció precisa, meticulosa i estilitzada crea una atmosfera de tensió i bellesa que envolta l'espectador des de la primera escena fins a l'última.
Les actuacions a "Gattaca" són excel·lents, realitzades per un elenc talentós que aporta profunditat i humanitat als seus personatges amb un magnífic treball interpretatiu. De fet, Ethan Hawke, Uma Thurman i Jude Law mai no han estat tan bé en una pel·lícula, i tots tres mereixien un premi Oscar pel seu paper.
Andrew Niccol, en el seu debut com a director, va mostrar una maduresa i un control excepcional sobre el seu material, sobre la narrativa i l'estètica de la pel·lícula. La seva visió d'aquesta realitat alternativa és inquietant però plausible, i el seu enfocament minimalista a la direcció ajuda a amplificar el missatge de la pel·lícula. Niccol (qui mereixia l'Oscar per aquesta òpera prima) va utilitzar la ciència ficció no només com un teló de fons, sinó com un mitjà per explorar temes profunds com la discriminació genètica, el destí i l'esperit humà. La direcció precisa, meticulosa i estilitzada crea una atmosfera de tensió i bellesa que envolta l'espectador des de la primera escena fins a l'última.
Les actuacions a "Gattaca" són excel·lents, realitzades per un elenc talentós que aporta profunditat i humanitat als seus personatges amb un magnífic treball interpretatiu. De fet, Ethan Hawke, Uma Thurman i Jude Law mai no han estat tan bé en una pel·lícula, i tots tres mereixien un premi Oscar pel seu paper.
Ethan Hawke interpreta Vincent Freeman, un "invàlid" que somia viatjar a l'espai malgrat estar condemnat pel seu codi genètic. Hawke ofereix una actuació apassionada i convincent, capturant la determinació i vulnerabilitat de Vincent, i submergint-se en el paper amb una autenticitat que fa que el públic s'identifiqui amb la lluita del seu personatge. La seva transformació d'un home desesperat a un de decidit és inspiradora, i la seva química amb els seus coprotagonistes afegeix una capa extra d'autenticitat a la seva actuació.
Uma Thurman, com Irene Cassini, aporta una barreja de força i fragilitat al seu paper. Irene és una “vàlida” que enfronta les seves pròpies inseguretats i limitacions genètiques. Thurman aconsegueix fer d'Irene un personatge complex, que no només serveix com a interès amorós, sinó també com una figura que enfronta les seves pròpies inseguretats i desafiaments. L'actriu interpreta Irene amb una gràcia i elegància que mostra la seva habilitat per expressar emocions profundes amb una economia de gestos i paraules, i complementa perfectament la intensitat de Hawke, amb qui té una química palpable i afegeix una capa addicional de profunditat emocional a la història. La seva relació amb Vincent evoluciona de manera orgànica i emotiva, proporcionant un nucli romàntic però mai superficial a la trama.
Jude Law ofereix una actuació memorable com Jerome Eugene ("eugenèsia") Morrow, un exatleta que pateix una lesió que el deixa paralitzat i el porta a una vida de ressentiment i desesperança. Law captura perfectament l'arrogància i el patiment del seu personatge, infon Jerome amb un cinisme mordaç i un dolor palpable, fent que el seu sacrifici final sigui encara més commovedor. La dinàmica entre Jerome i Vincent és central a la pel·lícula, i Law i Hawke aconsegueixen una química que eleva la seva relació a un afecte gairebé fraternal. Law maneja aquesta dinàmica amb una barreja d'amargor i camaraderia que resulta emotiva.
Ernest Borgnine en el paper de Caesar, el cap de l'equip de neteja de Gattaca, aporta una calidesa i humanitat innegables. Tot i que el seu paper és menor en comparació dels protagonistes, la seva presència afegeix una capa d'empatia, subratllant el tema que la grandesa es pot trobar en les persones més humils.
Destaquen també les actuacions de Loren Dean, Xander Berkeley ("Terminator 2"), Elias Koteas, Tony Shalhoub ("Monk", "1408", saga "Spy Kids" i "Men in Black"), Alan Arkin (guanyador de l'Oscar per "Petita Miss Sunshine") i Gore Vidal. Els seus treballs interpretatius estan tan ben fets que són tan recordats com els protagonistes.
El guió, també escrit per Andrew Niccol, és un text de ciència ficció intel·ligent i reflexiva. La narrativa de "Gattaca" explora temes ètics i filosòfics relacionats amb la genètica i el lliure albir, plantejant preguntes importants sobre la naturalesa de la humanitat i la cerca de la perfecció. Niccol equilibra hàbilment el drama personal amb la crítica social, creant una història que és alhora íntima i universal. El món de “Gattaca” està meticulosament dissenyat, presentant una societat on l'eugenèsia i la discriminació genètica són la norma, però el guionista evita encertadament el didactisme, permetent que els temes emergeixin orgànicament a través de la trama i els diàlegs.
Els personatges de “Gattaca” estan meravellosament desenvolupats, cadascun amb les seves pròpies motivacions i conflictes interns. Vincent, Jerome i Irene són personatges complexos les vides dels quals s'entrellacen de maneres inesperades i profundes.
Vincent Freeman és el cor de la història, un personatge impulsat per una determinació ferotge de superar les seves limitacions genètiques, una perseverança que encarna la lluita contra el determinisme. El viatge és una lluita contra un sistema que el considera inferior.
Jerome Eugene Morrow és un personatge tràgic, l'aparent perfecció genètica del qual és una façana per a la seva profunda insatisfacció i desesperació pel seu accident, que el deixa incapacitat i ressentit. La seva relació amb Vincent evoluciona d'una transacció utilitària a una amistat autèntica i genuïna, on Jerome troba una forma de redempció a través de l'èxit del seu amic, i el sacrifici final és un dels moments més emotius de la pel·lícula.
Irene Cassini és un personatge que lluita contra les seves pròpies expectatives i les de la societat, intentant superar les seves inseguretats genètiques. A través de la seva relació amb Vincent, Irene descobreix la seva pròpia força i capacitat per desafiar el destí que li va ser assignat. La seva relació amb Vincent no només és romàntica sinó també simbòlica, representant la unió de dues ànimes que lluiten contra les expectatives de la societat.
La fotografia del polonès Slawomir Idziak ("El rei Artur", "Black Hawk abatut") és visualment impressionant, utilitzant una paleta de colors freds i clínics que reflecteixen la societat distòpica de "Gattaca". L'ús del color és particularment efectiu, amb tons blavosos que creen una atmosfera de control i perfecció superficial, contrastada per moments de calidesa quan els personatges experimenten veritables connexions humanes. Destaca l'ús del vermell i el verd per extrapolar cromàticament la invalidesa o validesa d'un personatge des del prisma genetístic de Gattaca, i el groc com una combinació de tots dos conceptes quan coincideixen a la mateixa escena. D'altra banda, la il·luminació i els angles de càmera estan dissenyats per emfatitzar l'arquitectura neta i futurista, així com les emocions internes dels personatges.
El muntatge, a càrrec de Lisa Zeno Churgin ("A les seves sabates", "Casa de sorra i boira", "Ciutadà Bob Roberts"), contribueix significativament al ritme de la pel·lícula. L'edició permet que la narrativa visual i argumental flueixi de manera natural, mantenint l'espectador pendent de la història en tot moment. L'ús de flashbacks està particularment ben manejat, proporcionant context sense interrompre la fluïdesa de la trama principal.
La banda sonora de Michael Nyman és una de les més memorables i emotives de la dècada dels 90, tant que mereixia més l'Oscar que la música de "Titanic". La seva composició minimalista i malenconiosa complementa perfectament l'atmosfera de la pel·lícula, subratllant les emocions i els moments clau sense distreure l'espectador. La música de Nyman hi afegeix una capa addicional de profunditat emocional, realçant l'impacte de la narrativa i les actuacions.
La direcció artística de Jan Roelfs ("Alexandre el Gran") i el disseny de vestuari de Colleen Atwood (saga "Animals fantàstics", "Enemics públics", "Sweeney Todd", "Memòries d'una geisha", "El silenci dels anyells") són elements crucials en la creació del món atemporal de "Gattaca". Els escenaris estan plantejats amb un estil retrofuturista que evoca tant el passat com un futur possible. Els interiors de Gattaca, amb la seva austera i minimalista arquitectura, reflecteixen l'obsessió de la societat per la perfecció i l'ordre.
El vestuari, per altra banda, és elegant i funcional, amb vestits i uniformes que emfatitzen la rigidesa i la uniformitat de la societat. Cada vestit està expressament plantejat per extrapolar estèticament el caràcter i la personalitat del personatge que el porta, l'estatus social, les il·lusions, les esperances i les frustracions.
"Gattaca" planteja qüestions essencials sobre la naturalesa de l'ésser humà, el determinisme i el lliure albir. Aquest debat es traça fins a la disputa entre els defensors del determinisme biològic, com Thomas Hobbes, i els del lliure albir, com Jean-Paul Sartre. A "Gattaca", la societat ha abraçat una forma extrema de determinisme genètic, on el destí d'una persona està predefinit pel seu codi genètic en néixer. Aquest escenari distòpic ressona amb la noció sartreana que "l'existència precedeix l'essència", ja que Vincent Freeman, el protagonista, desafia l'essència predeterminada de la seva existència i lluita per definir el seu propi destí.
La pel·lícula també planteja el biopoder i la biopolítica de Michel Foucault, que va explorar com les societats modernes regulen els seus ciutadans a través de la biologia i la medicina, i "Gattaca" mostra una societat on la genètica s'ha convertit en el mitjà últim de control i categorització social. Aquí, el biopoder es manifesta en la capacitat de determinar el valor i la utilitat d'un individu basat en el seu ADN, cosa que és una extensió dels dispositius disciplinaris que Foucault va descriure.
Aquest film explora alhora les identitats i les lluites internes dels personatges que viuen en un món on la genètica defineix el destí. Vincent Freeman, a través de la seva resistència i determinació, exemplifica la teoria de la resiliència psicològica, desafiant constantment les limitacions imposades sobre ell.
Jerome Eugene Morrow, per altra banda, representa un cas de desesperança apresa, un terme encunyat per Martin Seligman. Tot i la seva "perfecció" genètica, Jerome se sent atrapat i desesperançat a causa d'un accident que li impedeix complir les expectatives que la societat ha posat sobre ell. El seu suïcidi final és una tràgica manifestació d'aquesta desesperança, destacant la pressió i el patiment psicològic inherents a la societat de "Gattaca".
Des d'una perspectiva sociològica, Gattaca presenta un sistema de castes genètiques, on l'estratificació social es basa en la predisposició genètica. Aquest sistema reflecteix les teories de Pierre Bourdieu sobre el capital social i cultural, on el capital genètic es converteix en una forma nova de capital que determina la posició social d'un individu. La pel·lícula il·lustra com les estructures de poder i la desigualtat es perpetuen i consoliden a través de la biotecnologia, creant una elit genètica que gaudeix de privilegis i oportunitats inabastables per als “in-vàlids”.
A més, "Gattaca" exemplifica la teoria de l'etiquetatge de Howard Becker. La societat etiqueta els individus com a "vàlids" o "in-vàlids", i aquestes etiquetes influeixen en la identitat i les oportunitats de les persones. Vincent, en assumir la identitat de Jerome, desafia i subverteix aquestes etiquetes, plantejant que la identitat és, en darrera instància, una construcció social més que una determinació biològica.
La pel·lícua examina la genètica també des d'una implicació economia. A la societat que planteja, l'accés a recursos i oportunitats està directament relacionat amb la qualitat genètica d'un individu, cosa que reflecteix les preocupacions contemporànies sobre el capitalisme biotecnològic i la mercantilització del cos humà. Aquesta visió pot ser comparada amb les teories de Karl Marx sobre el fetitxisme de la mercaderia. A "Gattaca", el valor d'un ésser humà s'ha convertit en una mercaderia mesurada i valorada pel seu ADN, cosa que porta a una alienació profunda dels individus de la seva veritable humanitat.
El film també anticipa les preocupacions sobre la creixent desigualtat econòmica derivada dels avenços biotecnològics. Aquells que es poden permetre la manipulació genètica per millorar els seus fills estan en un avantatge immens, exacerban les divisions de classe i creen una nova forma d'aristocràcia biològica. Aquest escenari és una il·lustració perfecta de les advertències de Yuval Noah Harari a "Homo Deus", on discuteix les implicacions de les biotecnologies en la futura estratificació social.
Cal destacar la crítica mordaç d'aquesta obra a les polítiques eugenèsiques i a l'autoritarisme biomèdic. A la pel·lícula el control estatal es manifesta en la forma d'una vigilància genètica omnipresent i una discriminació institucionalitzada que recorda les polítiques totalitàries descrites per Hannah Arendt a "Els orígens del totalitarisme".
El sistema polític a "Gattaca" és una meritocràcia genètica on les oportunitats i els drets estan directament relacionats amb el valor genètic. Aquest tipus d'estructura política planteja preguntes serioses sobre la justícia i l'equitat. La pel·lícula suggereix que una veritable meritocràcia és inabastable en una societat que discrimina en funció de criteris biològics immutables, cosa que porta a una discussió més àmplia sobre la naturalesa de la justícia i la igualtat en el context de la biotecnologia.
"Gattaca" és una pel·lícula que es destaca no només per la trama intrigant i les actuacions destacades, sinó també per la direcció artística, la fotografia (que mereixia l'Oscar) i la seva música. Andrew Niccol va crear una obra que no només entreté, sinó que també convida a la reflexió sobre temes profundament humans i rellevants, obliga a confrontar les limitacions i perills de l'obsessió amb la perfecció i el control, alhora que subratlla la capacitat indestructible de l'esperit humà per desafiar i transcendir aquestes limitacions. Les actuacions d'Ethan Hawke, Uma Thurman, Jude Law i Ernest Borgnine són memorables i cada aspecte tècnic de la pel·lícula contribueix a crear una experiència cinematogràfica completa i enriquidora. "Gattaca" és, sens dubte, no només la millor pel·lícula de 1997, sinó també una de les pel·lícules més importants i ressonants de la ciència ficció, i segueix sent rellevant i poderosa 27 anys després de la seva estrena.
Mi calificación es:
