Aquesta cinquena entrega oficial de la saga James Bond, i la cinquena protagonitzada per l'icònic Sean Connery, va ser dirigida per Lewis Gilbert, que tornaria a rodar dues “joies” més de la saga, “L'espia que em va estimar” i “Moonraker”. Tot i que en el seu moment va ser la pel·lícula més costosa de la franquícia, amb un pressupost de 9,5 milions de dòlars i una recaptació de 111,6 milions, no es pot negar que aquest film és una de les entregues més lamentables i vergonyoses de la saga.
Des que comença, aquesta aberració cinematogràfica se submergeix en un abisme de mediocritat i en un mar d'absurds, ridículs i avorriment sense fi. La trama és un compendi de clixés i estereotips, des de la representació dels japonesos fins als típics artefactes d'espionatge, i es veu plena de moments gratuïts de violència i sexe que no aporten gens significatiu a la narrativa. Aquestes escenes són incòmodes i totalment innecessàries, evidenciant la manca de creativitat tant del director com del guionista. El guió, si se'l pot anomenar així, sembla haver estat escrit per un ximpanzé maniacodepressiu amb un teclat. És evident que el guionista, Roald Dahl, que suposadament va ser responsable d'aquest despropòsit, estava en un estat mental qüestionable durant l'escriptura del guió, segurament influenciat pel consum de substàncies flipants sintetitzades en coure rovellat, ja que el resultat és una barreja grotesca d'escenes inversemblants i diàlegs simplistes. És difícil entendre a propòsit de què es va donar llum verda a un guió tan desastrós, només el Diable sap.
El tractament dels personatges és igualment desastrós. James Bond, el suposat heroi de la història, és un masclista egocèntric sense qualsevol tipus de profunditat o carisma, i es comporta de manera tan repulsiva i desagradable que resulta impossible sentir algun tipus d'empatia o simpatia cap a ell. Sean Connery, que alguna vegada va ser el rostre d'aquest personatge, sembla que està tan avorrit i desinteressat com el públic que ha de suportar el visionat del film, la misogínia del qual no només és òbvia sinó també repugnant. Els personatges femenins són poc més que objectes decoratius o sexuals sense cap profunditat o rellevància a la trama excepte la de satisfer els desitjos sexuals del protagonista masculí.
Des que comença, aquesta aberració cinematogràfica se submergeix en un abisme de mediocritat i en un mar d'absurds, ridículs i avorriment sense fi. La trama és un compendi de clixés i estereotips, des de la representació dels japonesos fins als típics artefactes d'espionatge, i es veu plena de moments gratuïts de violència i sexe que no aporten gens significatiu a la narrativa. Aquestes escenes són incòmodes i totalment innecessàries, evidenciant la manca de creativitat tant del director com del guionista. El guió, si se'l pot anomenar així, sembla haver estat escrit per un ximpanzé maniacodepressiu amb un teclat. És evident que el guionista, Roald Dahl, que suposadament va ser responsable d'aquest despropòsit, estava en un estat mental qüestionable durant l'escriptura del guió, segurament influenciat pel consum de substàncies flipants sintetitzades en coure rovellat, ja que el resultat és una barreja grotesca d'escenes inversemblants i diàlegs simplistes. És difícil entendre a propòsit de què es va donar llum verda a un guió tan desastrós, només el Diable sap.
El tractament dels personatges és igualment desastrós. James Bond, el suposat heroi de la història, és un masclista egocèntric sense qualsevol tipus de profunditat o carisma, i es comporta de manera tan repulsiva i desagradable que resulta impossible sentir algun tipus d'empatia o simpatia cap a ell. Sean Connery, que alguna vegada va ser el rostre d'aquest personatge, sembla que està tan avorrit i desinteressat com el públic que ha de suportar el visionat del film, la misogínia del qual no només és òbvia sinó també repugnant. Els personatges femenins són poc més que objectes decoratius o sexuals sense cap profunditat o rellevància a la trama excepte la de satisfer els desitjos sexuals del protagonista masculí.
Els estereotips racistes presents al llarg de la pel·lícula són igualment ofensius. La representació del Japó i la seva cultura és caricaturesca i despectiva, alimentant prejudicis i falses idees sobre el país asiàtic. En lloc de celebrar la rica història i tradicions del Japó, la pel·lícula opta per una visió simplista, irrespectuosa i denigrant que només serveix per perpetuar estigmes i prejudicis.
En conclusió, "Només es viu dues vegades" és un insult a la intel·ligència de l'espectador i un exemple del pitjor que el cinema comercial pot oferir. Lewis Gilbert i Roald Dahl semblen haver desplegat un profund menyspreu cap al Japó i la seva cultura, convertint aquesta pel·lícula en un afront no només el país asiàtic, sinó també la dignitat humana. És una taca en la reputació de la saga James Bond i una vergonya per a la indústria del cinema en general, fins al punt que ni tan sols mereix ser considerada com a entreteniment brossa; és simplement brossa. Cal pensar que el director Lewis Gilbert i el guionista Dalh havien d'odiar profundament el Japó, perquè aquesta pel·lícula és el pitjor que Occident va fer al país asiàtic des d'Hiroshima i Nagasaki.
La meva clasificació és:
