Sinopsi: Dramatització de l'enfrontament més llegendari de la història dels escacs: la partida del 1978 entre Anatoly Kàrpov, llavors campió del món, i Viktor Korchnoi, el seu antic mentor i desertor a Occident. Una batalla entre dos dels més alts escaquistes professionals, un duel de personalitats passionals i obsessives sota una immensa pressió psicològica.
Aquesta pel·lícula russa dirigida per Aleksey Sidorov, és un exemple magistral de com fer una pel·lícula ambiciósament mediocre i decebedora. De fet, aconsegueix ser una de les pel·lícules d’escacs que, si bé ofereix algunes escenes molt notables, fracassa estrepitosament a la majoria dels aspectes. Aquesta pel·lícula és com un pastís de noces preciós per fora però completament fastigós de sabor. Ara bé, això no és una sorpresa, tenint en compte el seu to descaradament prosoviètic que deixa la sensació d’estar veient una propaganda més subtil que el martell i el falç, però no per això menys evident.
Konstantin Khabenskiy, el coportagonista, el millor actor de Rússia, es menja la pel·lícula en cada plànols en el qual apareix, amb patates fregides, salsa de tomàquet i un somriure que et fa pensar: "Per què no el van deixar fer de protagonista?" Perquè és aquí on resideix un dels principals problemes: Khabenskiy és tan sublim que, quan surt de l’escena, la pel·lícula es desploma com un castell de cartes enmig d’un huracà. Aquest actor hauria de ser el centre de la pel·lícula. Des del moment en què surt, la pantalla pren vida; la seva presència és com l’única flama en una cambra fosca.
Aquesta pel·lícula russa dirigida per Aleksey Sidorov, és un exemple magistral de com fer una pel·lícula ambiciósament mediocre i decebedora. De fet, aconsegueix ser una de les pel·lícules d’escacs que, si bé ofereix algunes escenes molt notables, fracassa estrepitosament a la majoria dels aspectes. Aquesta pel·lícula és com un pastís de noces preciós per fora però completament fastigós de sabor. Ara bé, això no és una sorpresa, tenint en compte el seu to descaradament prosoviètic que deixa la sensació d’estar veient una propaganda més subtil que el martell i el falç, però no per això menys evident.
Konstantin Khabenskiy, el coportagonista, el millor actor de Rússia, es menja la pel·lícula en cada plànols en el qual apareix, amb patates fregides, salsa de tomàquet i un somriure que et fa pensar: "Per què no el van deixar fer de protagonista?" Perquè és aquí on resideix un dels principals problemes: Khabenskiy és tan sublim que, quan surt de l’escena, la pel·lícula es desploma com un castell de cartes enmig d’un huracà. Aquest actor hauria de ser el centre de la pel·lícula. Des del moment en què surt, la pantalla pren vida; la seva presència és com l’única flama en una cambra fosca.
L'actor principal, Ivan Yankovskiy, per la seva part, fa el que pot, que no és poc, sobretot quan es troba davant de Khabenskiy. Però és que és igual, és igual, és igual el bon actor que siguis, si davant teu tens a Konstantin Khabenskiy tu ja has perdut, perquè els ulls et van a ell, i sincerament, quan no té a Khabenskiy, la interpretació de Yankovskiy es dilueix en la monotonia de la resta de la pel·lícula. No és que estigui malament, però és com si la seva brillantor només existís per contrastar amb la intensitat de Khabenskiy, i quan està sol, no és suficient per sostenir el pes de la història perquè no hi ha res més per sostenir el pes de la història, excepte, si de cas, la recreació històrica, que és excel·lent, sobretot el vestuari i el maquillatge, doncs els actors estan perfectament caracteritzats.
Fa trontollar molt la pel·lícula no deixar que Konstantin Khabenskiy faci el que sap fer millor: ser el centre absolut d’atenció. Si aquest home hagués estat el protagonista, la pel·lícula hauria tingut una oportunitat de redempció. Però en canvi, ens deixen amb Khabenskiy fent malabars per donar vida a un guió que ni tan sols es preocupa d’ell. Cada vegada que Khabenskiy desapareix de la pantalla, la pel·lícula es converteix en una anodina cursa cap al no-res.
Konstantin Khabenskiy porta tota la càrrega emocional, la intensitat i l’autèntic esperit de la pel·lícula. Fa de Korchnói un personatge amb una profunditat tan palpable que fins i tot l'espectador més avorrit podria empatitzar amb ell. En canvi, el pobre Ivan Iankovskiy fa el que pot, és clar, però és com aquell cantant d'òpera que li toca fer de corista al costat de Pavarotti. Pots veure l'esforç, però l'esforç no és prou quan l’altre està tan per sobre teu que literalment eclipsa la teva existència. De fet, quan apareix sense Khabenskiy, donen ganes de dir-li a Iankovskiy: Surt del mig, vull veure a Khabenskiy fent ioga. És que fins i tot simplement fent ioga, Khabenskiy omple la pantalla. Cada gest, cada moviment, cada mirada... no es que es mengi a Iankovskiy, es que el mastica com si fos un xiclet i l'escup. Khabenskiy no només és l'ànima del film, és la raó per la qual qualsevol amb una mica de seny pot continuar veient aquesta farsa de dramatització històrica. La ironia és que quan Khabenskiy no és al costat d'Iankovskiy, a aquest ni tan sols se'l troba a faltar.
Les escenes d’escacs són, sens dubte, el millor de la pel·lícula (a part de Khabenskiy), com si Sidorov s'hagués despertat un matí amb una sobtada epifania de com fer cinema èpic... i després se n’hagués oblidat completament quan va tocar filmar la resta. La passió, la tensió i l’èpica es troben només en aquests moments, les escenes d'escacs millor rodades que he vist en una pel·lícula. L'ús encertat i creatiu del so, els efectes visuals, la fotografia (il·luminació, moviments i angulació de càmera, planificació visual, cromatisme), el muntatge... tot es combina per fer-te sentir que estàs assistint a un duel d’intel·ligències sobrehumanes. De fet, és el tipus de cinema que et fa venir ganes d’agafar un tauler d’escacs i intentar, probablement sense èxit, replicar alguna de les jugades que veus. Però aquestes escenes només accentuen la tragèdia del que ve després.
Sidorov sembla haver dirigit aquesta pel·lícula amb dues mentalitats completament diferents. Per una banda, tenim les escenes d’escacs, que semblen dirigides per un cineasta amb inspiració i habilitat. Però per a la resta, ens trobem amb una mena de pel·lícula d’espionatge, una barreja estranya entre un thriller d’espies de la Guerra Freda i un robatori de banc mal concebut. El resultat? La pel·lícula sembla esquizofrènica, incapaç de trobar un to consistent. És com si el director també hagués decidit fer un homenatge a Ocean’s Eleven sense raó de ser. En lloc de construir la tensió dramàtica amb intel·ligència, cada escena que no implica un tauler d’escacs sembla dirigida per un cineasta que s’ha embriagat d’autocomplaença.
Si bé les escenes d'escacs en sí estan dirigides amb una passió gairebé operística, la resta de la pel·lícula es converteix en una mena de Frankenstein cinematogràfic, una mescla de gèneres que semblen escollits a l'atzar per un director amb una crisi d'identitat. És com si el director Aleksey Sidorov, després de clavar les escenes d'escacs, hagués dit: "Bé, i ara què fem? Ah, sí! A veure... ¿què tal si barregem Ocean's Eleven amb una mica de James Bond de la pitjor època de Roger Moore?".
És fascinant (i no en el bon sentit) com la pel·lícula es bifurca en dues personalitats completament diferents. D'una banda, tenim el drama psicològic intens de les escenes d'escacs, on cada moviment de peó és filmat amb una grandiositat èpica com si estiguéssim veient el desembarcament de Normandia. La tensió és palpable, la càmera es mou amb precisió, el so ens fa tremolar amb cada decisió crítica... Però just després, quan esperes que aquesta energia emocional es mantingui, tot el que queda és una pantomima mal coreografiada. El director mostra un talent especial per matar qualsevol tensió o dramatisme quan ens allunyem del tauler d'escacs.
El contrast és tan flagrant que gairebé esperes que apareguin dos crèdits diferents al final de la pel·lícula: un per a les escenes d'escacs i un altre per a tot el despropòsit que ocorre quan no estan jugant. Aquesta dualitat esquizofrènica condemna "El campió del món" a ser una pel·lícula profundament desigual i frustrant, un despropòsit narratiu que converteix un duel d'escacs llegendari en un festival de mediocritat cinematogràfica.
També cal destacar que el director de "El campió del món" ens vol fer creure que el món sencer estava obsessionat amb aquest match de 1978, com si tota la humanitat hagués decidit deixar de banda les seves preocupacions reals per seguir cada moviment de les peces d’escacs. Si vols exagerar la importància dels escacs, almenys sigues subtil. Però no, aquí tenim una recreació ridícula, amb escenes que semblen suggerir que els nòmades siberians i els miners sintonitzaven les partides amb una intensitat digna d’un thriller d’acció apocalíptic.
Es fa difícil no riure davant l'intent descarat de la pel·lícula per fer que sembli que tota Rússia –des del president fins als més humils treballadors de fàbrica i camperols de les estepes– es passava les nits sense dormir, amb un tauler d’escacs a la falda, obsessionats amb la partida de Kàrpov. És gairebé patètic veure com la pel·lícula pretén que les masses proletàries soviètiques, nòmades inclosos, eren totes experts d’escacs de primer nivell que seguien la competició amb una intensitat gairebé religiosa. Si la vida real fos així, el món seria un lloc molt estrany, ple de miners i pastors siberians capaços de recitar variacions del gambit de dama a l’hora del te.
És increïble com "El campió del món" transforma un esdeveniment important de la història dels escacs en un drama tan ridículament exagerat que ni el mateix Michael Bay, amb les seves explosions gratuïtes i seqüències apocalíptiques, hauria estat capaç de concebre. El director, Aleksey Sidorov, es flipa més que un consumidor compulsiu d'LSD, es llança de cap a una hiperbolització tal de la importància del mundial d'escacs de 1978 que acabes esperant veure un compte enrere que anunciï la destrucció del planeta si Korchnói mou malament un cavall o Kàrpov sacrifica la reina. És com si el destí de tota la humanitat depengués del tauler d'escacs i, sincerament, ni tan sols un duel entre déus nòrdics tindria tanta atenció mediàtica com aquest match entre dos genis del tauler que es veu a la pel·lícula. La pregunta és: de veritat algú es creu aquesta farsa èpica?
A la pel·lícula, Sidorov pretén fer-nos creure que el món sencer va entrar en un estat d'hibernació total durant el match entre Kàrpov i Korchnói. Si hi hagués hagut un atac alienígena durant aquelles setmanes de competició, la humanitat hauria estat massa ocupada seguint les partides per defensar-se, deixant que els extraterrestres conquistessin la Terra mentre tothom, des del Kremlin fins als mongols nòmades de la tundra, estava hipnotitzat davant d'una pantalla de televisió en blanc i negre o una ràdio xiuxiuejant moviments d'escacs. I no parlem només dels soviètics obsessionats: el director insinua que, d'alguna manera màgica, fins i tot els miners de les profunditats de Sibèria, a 500 metres sota terra, feien una pausa per reproduir les jugades al seu propi tauler mentre es quedaven embadalits amb el suspens de la narració. La magnitud del match va ser tan extraordinària, segons Sidorov, que podríem pensar que fins i tot els animals del zoo estaven movent peces d'escacs amb les seves peülles.
És clar, a la seva pel·lícula, tot aquest fenomen històric es tracta amb una serietat reverencial, com si el match hagués transcendit l'esport per convertir-se en el centre gravitacional de l'univers. Però Sidorov no només hiperbolitza l'atenció que va generar el campionat; la infla de manera tan absurda que sembla que va ser l'únic tema de conversa a la Terra durant setmanes. No és només que els soviètics estiguessin obsessionats amb Kàrpov (el seu heroi nacional) i Korchnói (l'arquetip del traïdor); és que tot el planeta estava enganxat com si es tractés de la final del Mundial de futbol, els Jocs Olímpics i la resolució de la crisi dels míssils de Cuba, tot alhora. Només faltava que algú fes la previsió meteorològica en funció dels moviments de peó de Kàrpov.
La pel·lícula ens vol fer creure que cada persona viva el 1978 sabia jugar als escacs, que les oficines s'aturaven, les fàbriques deixaven de produir i les llars quedaven en silenci perquè la gent, des dels funcionaris més mediocres fins als líders mundials, estaven enganxats als moviments de torres i alfils amb una intensitat més pròpia d'un reality show d'alta tensió que no pas d'un joc de taula. És tan ridículament exagerat que gairebé esperes que el president dels Estats Units interrompi una roda de premsa sobre una crisi internacional per dir: “Un moment, senyors, Kàrpov acaba de fer escac i mat!”
La culminació d'aquesta fantasia èpica arriba quan la pel·lícula ens mostra que tothom, absolutament tothom, sense importar qui siguin o on estiguin, segueix la partida com si la seva vida en depengués. Potser el detall més hilarant és la imatge dels nòmades de la Sibèria congelada jugant als escacs al mig de la neu com si fos la cosa més natural del món. I no ens oblidem de les oficines administratives, on les secretàries, que probablement no podrien diferenciar una torre d'un alfil, mouen les peces amb la mateixa solemnitat que si estiguessin dictant el destí del món. Tot plegat és tan ridícul que acabes esperant que la pel·lícula desemboqui en una revelació final on resulta que l'Apocalipsi era una metàfora de les partides d'escacs i que, realment, Kàrpov i Korchnói estaven jugant per salvar o destruir el món.
En la seva obsessió per magnificar el match, Sidorov perd de vista la realitat completament. És cert que l'enfrontament va captivar moltes persones, especialment a la Unió Soviètica i en el món de l'escacs, però, sincerament, ni el més devot seguidor de Kàrpov hauria estat tan embolicat en aquesta follia col·lectiva. És com si el director hagués consumit la seva pròpia dosi de deliri megalomaníac, inflant el match fins a convertir-lo en una pel·lícula de catàstrofes on, si no es guanya la partida, les plaques tectòniques es desalineen i les estrelles cauen del cel.
Si Sidorov hagués volgut fer una pel·lícula de ciència-ficció on els escacs determinen el futur de la humanitat, potser aquesta grandiloqüència hiperbolitzada hauria tingut sentit. Però, tractant-se d'un drama històric basat en fets reals, aquesta exageració només serveix per transformar un esdeveniment fascinant en una farsa desmesurada, que es pren a si mateixa tan seriosament que el resultat final és més aviat còmic.
Una de les pitjors ofenses de la pel·lícula és la manera com es distorsiona la història per fer que Kàrpov sembli un heroi immaculat mentre Víktor Korchnói esdevé poc més que un vilà secundari. Això no només és injust, és insultant. Korchnói, un home que havia fugit del règim soviètic, tenia la seva família literalment segrestada pel règim soviètic. Aquest fet crucial es passa per alt com si no importés, perquè clar, seria incòmode per a la narrativa que volen imposar. És com si el director hagués pensat: "Més val no complicar la història amb fets incòmodes, oi?"
Tornant a Anatoli Kàrpov, la pel·lícula gairebé fa que sembli que aquest home estava liderant una croada santa contra les forces del mal. L’adoració de Kàrpov és tan evident i sense cap mena de subtilesa que si tanco els ulls puc imaginar-me a l’equip de producció amb banderes soviètiques saludant-lo a l’estil nord-coreà. Si la pel·lícula no et diu que Kàrpov era la reencarnació de tots els herois soviètics en un sol cos, probablement t’has adormit en alguna escena. És la viva imatge de la manipulació cinematogràfica: Kàrpov s’erigeix com un messies, sacrificant-se, patint, perdent pes, patint insomni per culpa de helicòpters i pitons (la qual cosa no va passar realment), mentre porta el pes de la seva pàtria a les espatlles. Tot això mentre la pel·lícula ignora convenientment la seva connivència amb les elits soviètiques que el protegien.
El director de "El campió del món" té una capacitat inigualable d'inventar-se fets com si estigués dirigint una sèrie de ciència-ficció i no un drama històric sobre un dels enfrontaments d'escacs més emblemàtics del segle XX. És gairebé com si Aleksey Sidorov hagués decidit que els fets reals eren massa avorrits per a la seva gran obra mestra, així que va optar per afegir el seu propi còctel de farsa i misticisme.
Començant per l'helicòpter que sobrevola la casa de Kàrpov en plena nit, i continuant amb la talladora de gespa fent un concert de despropòsits a les hores més intempestives. ¿No n'hi havia prou amb la tensió psicològica i política que envoltava el match de Baguio? Pel que sembla, no. Necessitava donar-li aquest toc Michael Bay meets The Exorcist, perquè res diu "drama d'escacs" com un helicòpter fent voltes durant la nit i una pitó ficada al llit de Kàrpov. Suposo que el director volia demostrar que fins i tot la fauna salvatge filipina volia que Kàrpov guanyés.
Però el pitjor de tot és que Sidorov sembla completament incapaç de mantenir-se fidel als fets objectius. Si els fets reals no donaven prou joc, ¿què millor que afegir-hi una mica de sang falsa i unes quantes exageracions? El suposat desagnament pel nas de Kàrpov degut a l'estrès és la guinda d'aquest pastís de mentides. El director ho enfoca amb una solemnitat tan desmesurada que gairebé et fa pensar que Kàrpov va ser una espècie de màrtir a punt de sacrificar-se per la salvació de la Unió Soviètica. Però no, això no era més que una trista estratègia per fer-lo semblar més vulnerable, gairebé santificat, com si estigués patint un via crucis escacístic. Sincerament, només faltava veure’l ressuscitar al tercer dia després d'una derrota, amb els soviètics plorant llàgrimes de joia.
I mentre Sidorov es desviu per afegir aquests tocs dramàtics i inversemblants a la vida de Kàrpov, òbvia convenientment els draps bruts del seu protagonista. I no és que Kàrpov fos un sant, no. A la realitat, Kàrpov estava perfectament alineat amb l'aparell soviètic, i la seva carrera estava protegida amb una màquina propagandística que faria ruboritzar fins i tot els spin doctors més cínics de l’actualitat. Però clar, això no queda gaire bé en una pel·lícula que vol pintar-lo com l'heroi inqüestionable de la pàtria. Així que, com per art de màgia, tot el que s'ha de saber sobre els foscos pactes polítics i els beneficis que Kàrpov va obtenir de la seva proximitat amb les autoritats desapareix en una espessa boira soviètica. No, no sigui cas que la veritat malmeti la seva imatge immaculada.
Per contra, Víktor Korchnói és presentat com un traïdor, un Judes del tauler, sempre a l'ombra del seu adversari virtuós. El director sembla haver oblidat que el que realment va tenir Korchnói en contra no van ser serpents simbòliques i helicòpters fantasmes, sinó la realitat cruel d'un règim que va segrestar la seva dona i el seu fill per obligar-lo a perdre. Però és clar, aquest detall tan poc convenient no encaixa en la narrativa simplista de la pel·lícula, així que Sidorov ho omet sense cap remordiment. No fos cas que l'espectador sentís empatia pel jugador que realment va patir, en comptes d'aquell que va comptar amb l'ajuda de tot un règim autoritari.
Finalment, la pel·lícula demostra una falta total de coratge en retratar el Kàrpov real: un home amb totes les seves complexitats, errors i encerts. En comptes d'això, tenim una representació digna d'un manual de propaganda soviètica. És com si el director hagués tingut por de fer enfadar la memòria del Comitè Central, fins i tot dècades després de la caiguda de la Unió Soviètica. I aquí rau el problema: si no ets capaç de ser honest amb els teus personatges, si no ets capaç d'acceptar els draps bruts dels teus herois, llavors no estàs fent una bona pel·lícula històrica sino una fantasia del que hauries volgut que hagués passat.
A més de les invencions ridícules com helicòpters molestant Kàrpov o pitons ficades al seu llit (seriosament, això sona a guió descartat d’un episodi de Missió Impossible), la pel·lícula fa un ús vergonyós de la manipulació emocional. Es fa clarament evident que no es tracta tant de fer una pel·lícula sobre escacs, sinó d’intentar fer-nos empatitzar a la força amb Kàrpov, al mateix temps que Korchnói és demonitzat sense pietat i retratat com una mena de villà tret d’una pel·lícula de James Bond
El tractament que la pel·lícula li dona a Korchnói és tan flagrantment injust que frega el ridícul. És el mateix tipus de manipulació que es veu quan algú vol crear un enemic de la societat per justificar un sistema corrupte. El fet que la pel·lícula ometi de manera descarada el segrest de la família de Korchnói pel règim soviètic és una mostra clara de la seva manca d’ètica. Però clar, per què complicar la història amb fets incòmodes quan pots pintar Korchnói com un malvat que només serveix per fer lluir Kàrpov?
És com si la pel·lícula intentés amagar el fet que el règim soviètic va utilitzar tota la seva maquinària per assegurar-se que Kàrpov guanyés a qualsevol preu. El dilema moral de Korchnói, la seva resistència, la seva lluita interna, són tractats amb superficialitat. En lloc de mostrar el drama humà de manera matisada, la pel·lícula es limita a un joc d’ombres on només un personatge té dret a la simpatia del públic, mentre l'altre es redueix a un antagonista amarg i desproveït d'humanitat.
Encara més desconcertant és el fet que la pel·lícula insinua que la derrota de Korchnói en el match de 1978 va ser simplement per falta de destresa, oblidant completament la pressió psicològica a la qual estava sotmès amb la seva família en perill. I encara més ridícul és que, un cop la seva família va ser alliberada el 1982, Kàrpov ja no va voler tornar a enfrontar-se a Korchnói. Però és clar, això seria un detall massa difícil de gestionar per a la narrativa heròica que intenta vendre la pel·lícula.
"El campió del món" és, en essència, una extensió propagandística del règim soviètic amb una missió molt clara: fer-nos creure que Anatoli Kàrpov era una mena de sant incorruptible i que Víktor Korchnói, l'autèntic rebel que s'atreví a desafiar el règim, era poc més que una figura fosca i vil. El posicionament de la pel·lícula és tan descaradament prosoviètic que només li falta incloure un cartell amb la frase "aprovat pel Partit Comunista" al començament dels crèdits.
Si alguna vegada t'has preguntat com seria veure una pel·lícula sobre bullying escolar en què el director castiga la víctima en lloc de l'agressor, ja no cal que busquis més: "El campió del món" és exactament això. El que tenim aquí és una clara alineació amb el poder establert, un suport implícit a un sistema que va fer tot el possible per aixafar qualsevol dissidència, convertint Korchnói en una espècie de nen marginat i castigat per atrevir-se a aixecar la mà davant el nen estrella del col·legi, Anatoli Kàrpov.
És com si el director Aleksey Sidorov hagués anat al manual de la propaganda soviètica més antiquat que va trobar i hagués decidit seguir-lo punt per punt. En lloc de construir una narració equilibrada, que mostrés amb justícia la complexitat de la situació, la pel·lícula s'agenolla davant Kàrpov com si fos el messies dels escacs, mentre escup sobre Korchnói com si fos un enemic del poble.
La manera com la pel·lícula tracta Korchnói és exactament com un director de col·legi que castiga la víctima. Korchnói, en la seva vida real, es va enfrontar a una Unió Soviètica opressora que no només va pressionar-lo psicològicament, sinó que va arribar a segrestar la seva família com a tàctica per assegurar-se que no guanyaria el títol. Quina resposta rep la pel·lícula a això? Silenci. Silenci absolut. És com si, en la pel·lícula, el director del col·legi decidís ignorar que l'alumne popular, el seu Kàrpov glorificat, té tota la colla al darrere pegant a la víctima mentre els professors es giren d'esquena.
Per descomptat, no s'ha de dir que la pel·lícula no té temps per mostrar aquesta realitat incòmoda. Oh no, per descomptat que no. Per què ens molestem amb detalls molestos com el fet que el règim soviètic utilitzava la família de Korchnói com a hostatges, exercint una pressió psicològica extrema sobre ell? Seria massa inconvenient, massa complex per a una narració que només vol glorificar Kàrpov com a màrtir del comunisme. No, el que fa la pel·lícula és transformar Korchnói en una figura antipàtica, el dolent necessari per crear una narrativa heroica per a Kàrpov.
La història de Korchnói és la d'un home que es va aixecar contra un sistema totalitari, un sistema que va intentar destruir-lo emocionalment i professionalment. És la història d'un outsider que lluita amb la seva ànima contra una màquina d'Estat dissenyada per aixafar la dissidència. Però què fa "El campió del món" amb això? La ignora totalment, optant en canvi per pintar Korchnói com un traïdor amarg i resentit, mentre Kàrpov és tractat com el soldat lleial que, per descomptat, es mereix tota la nostra simpatia.
Així que sí, la pel·lícula és clarament prosoviètica, però no només això: és moralment corrompuda en la seva narrativa. Pretenen que Kàrpov sigui l’heroi sacrificat, però obliden convenientment que era la Unió Soviètica qui trucava les regles del joc en cada moment per assegurar-se que el seu estimat fill prodigi es mantingués en el tron dels escacs. És com si el director hagués decidit que en lloc de representar la realitat, aniria amb una versió suavitzada, netejada, del que realment va passar.
"El campió del món" és, en definitiva, una oportunitat perduda. Té moments d’inspiració, especialment en les escenes d’escacs i en les actuacions de Khabenskiy i Yankovskiy, però aquests moments no són suficients per compensar la flagrant manipulació històrica, el to inconsistent i les absurdes exageracions del seu director. El film s'enfonsa per culpa de la seva agenda política descarada, la seva narrativa inversemblant, i el tractament injust dels seus personatges. És una oportunitat perduda per mostrar una història d’escacs emocionant i plena de matisos humans, que es converteix en un espectacle unidimensional amb l’encant d’un eslògan de propaganda soviètica. Si només t’interessen les escenes d’escacs, potser valgui la pena veure-la amb el comandament a mà per saltar-te la resta. Però si busques una representació honesta i apassionada de la batalla entre Korchnói i Kàrpov, millor busca una altra cosa.
La meva classificació és:
