Aquesta seqüela de “Battle Royale”, dirigida per Kinji Fukasaku i el seu fill Kenta Fukasaku, desafia les expectatives i ofereix una experiència cinematogràfica intensa i profundament provocadora, oferint una mirada penetrant i esquinçadora sobre els horrors de la guerra i la resistència armada. Tot i que la primera pel·lícula es va centrar en la brutalitat i la desesperació d'un grup d'estudiants obligats a matar-se entre si, la segona entrega amplia el seu abast, explorant temes més amplis com la guerra, la resistència i el sacrifici.
"Battle Royale II: Rèquiem", el pressupost del qual de 9 milions dòlars va duplicar al de la seva antecessora, reprèn la història tres anys després dels esdeveniments de la primera pel·lícula. El personatge de Shuya Nanahara, supervivent del Battle Royale del film anterior, ha esdevingut el líder de Wild Seven, un grup terrorista decidit a enderrocar el govern opressiu que va instaurar el programa Battle Royale. Aquest canvi en la narrativa, de la supervivència individual a una lluita col·lectiva contra la tirania, marca una evolució significativa, subratllant la resistència i la lluita per la llibertat com a temes centrals.
A diferència de la seva predecessora, que es va centrar principalment en la crítica a la violència juvenil i l'autoritarisme, "Battle Royale II: Rèquiem" amplia el missatge per abordar la guerra i el terrorisme. La pel·lícula planteja preguntes difícils sobre el cicle de violència i la moralitat de la resistència armada. En presentar els estudiants com a soldats forçats a lluitar contra un enemic aclaparador, la pel·lícula ofereix una al·legoria poderosa sobre la manipulació de la joventut en conflictes bèl·lics i el cost humà de la guerra. El conflicte entre els estudiants i Wild Seven serveix com una poderosa al·legoria sobre la manipulació de la joventut en conflictes bèl·lics. Els joves, tant els que lluiten obligats per al govern com els que s'hi oposen lliurement, són retratats com a peons en un joc de poder molt més gran, subratllant la tragèdia d'una generació sacrificada en nom d'interessos polítics i militars.
La premissa de “Battle Royale II: Rèquiem” estableix una relació directa entre la joventut i la violència estructural. El govern utilitza els estudiants com a soldats en una guerra contra el grup terrorista Wild Seven. Aquesta dinàmica critica la utilització i la manipulació de la joventut, convertint-la en carn de canó per als fins d'elits polítiques. Aquí, els joves són d'un sol ús, peons en un joc de poder molt més gran.
Des d'una perspectiva lacaniana, els estudiants representen el "subjecte dividit", atrapats entre el desig de viure i el mandat simbòlic de l'Altre (l'Estat), obligats a escollir entre el bàndol dels guanyadors o el dels perdedors, forçats a decidir entre matar o morir. La violència a què es veuen sotmesos els joves no és només física, sinó també simbòlica; estan alienats de la pròpia subjectivitat, reduïts a eines d'un sistema opressiu.
Aquest ús de la joventut com a eina de violència estatal recorda "El senyor de les mosques" de William Golding, on els nens en una illa deserta recreen les estructures de poder i violència dels adults. Així mateix, la pel·lícula "Apocalypse Now" (Francis Ford Coppola, 1979) explora la deshumanització i la brutalitat inherent a la guerra, similar a com "Battle Royale II: Requiem" presenta els joves com a víctimes i perpetradors d'una violència institucionalitzada.
La figura de Shuya Nanahara com a líder de Wild Seven introdueix el tema de la resistència. Aquesta resistència, però, no és simple ni purament heroica. Shuya es transforma en un terrorista, un terme carregat de connotacions negatives al discurs ideològic dominant. Aquesta transformació qüestiona la naturalesa de la resistència: és possible lluitar contra el sistema sense replicar-ne la violència? Quina diferència hi ha entre un lluitador per la llibertat i un terrorista?
Similarment, a "V de Vendetta", d'Alan Moore i David Lloyd, la figura de V, un terrorista que lluita contra un règim feixista, ressona amb la caracterització de Shuya. Igual que l'obra de Moore i Lloyd, “Battle Royale II: Rèquiem” explora la prima línia entre la resistència i el terrorisme.
La pel·lícula mostra com la ideologia es perpetua a través de la violència. L'Estat justifica la seva brutalitat en etiquetar Wild Seven com a terroristes, deslegitimant així qualsevol forma d'oposició. Això reflecteix com qualsevol intent de resistència pot ser absorbit i neutralitzat fàcilment per l'aparell ideològic de l'Estat.
"Battle Royale II: Rèquiem" exemplifica el concepte d'"estat d'excepció" de Giorgio Agamben, on la llei se suspèn sota el pretext d'una emergència, i la violència de l'Estat es desplega sense restriccions. L'illa on es desenvolupa la batalla és un espai d'excepció on les lleis normals de la societat no s'apliquen i els joves són forçats a matar-se entre si.
Aquest estat d'excepció és revelador de la veritable naturalesa del poder sobirà. Segons Agamben, el sobirà és aquell que decideix sobre l'estat d'excepció, i a la pel·lícula, el govern japonès assumeix aquest rol i mostra la violència inherent a la seva sobirania. La pel·lícula, per tant, exposa com l'Estat utilitza l'estat d'excepció per mantenir-ne el control i perpetuar-ne el domini.
El concepte d'estat d'excepció és central a "Fills dels homes" (Alfonso Cuarón, 2006), que mostra un món distòpic on l'estat d'excepció és la norma i la humanitat és a punt de l'extinció. Igual que la pel·lícula de Cuarón, "Battle Royale II: Requiem" revela la veritable naturalesa del poder sobirà i la violència inherent al seu exercici.
"Battle Royale II: Rèquiem" ni deixa indiferent ni és fàcil de veure; és intensa, emocionalment esgotadora i sovint pertorbadora. Tanmateix, aquesta intensitat és precisament allò que la fa tan impactant. La pel·lícula desafia l'espectador a confrontar la brutalitat de la guerra i reflexionar sobre el preu de la llibertat i la justícia. A través dels seus personatges ben desenvolupats i la seva narrativa, aquesta pel·lícula aconsegueix ser més que una simple seqüela; és una obra que provoca una profunda reflexió sobre la condició humana i la lluita per la dignitat, sobre la naturalesa del coratge, la lleialtat i el sacrifici.
Un dels aspectes més destacats de “Battle Royale II: Rèquiem” és el seu desenvolupament de personatges. Shuya Nanahara, interpretat novament i magistralment per Tatsuya Fujiwara, evoluciona d'un adolescent traumat a un líder carismàtic i decidit, s'erigeix com a símbol de resistència i sacrifici. La seva lluita interna i la seva determinació per canviar el món ofereixen una profunda introspecció en l'impacte del programa Battle Royale a la psique dels supervivents.
Takuma Aoi, interpretat per Shugo Oshinari, és un altre personatge complex i ben desenvolupat que representa l'evolució emocional i moral de la joventut en temps de guerra. Inicialment presentat com a delinqüent juvenil, Takuma es converteix en el cor de la nova generació d'estudiants forçats a lluitar. La seva evolució d'un jove rebel a un líder valent és una de les trames més emotives de la pel·lícula.
Però si hi ha una actuació que destaqui a la segona entrega de Battle Royale, aquesta és la de Riki Takeuchi ("Dead or Alive"), que aquí fa de mestre del joc de la mateixa manera que ho va fer Takeshi Kitano a l'anterior pel·lícula. Takeuchi ofereix una interpretació impactant i memorable, que sobresurt per la seva intensitat. L'actor dota el personatge homònim d'una energia crua i una presència magnètica que capturen l'atenció de l'espectador des de la primera aparició en pantalla.
El que realment eleva l'actuació de Takeuchi és la seva habilitat per mostrar la dualitat del seu personatge: algú implacable i decidit a la superfície, però profundament marcat pel trauma i la pèrdua a l'interior. Les seves expressions facials i l'ús del llenguatge corporal comuniquen un sentit de desesperació i de determinació que va més enllà de les paraules, creant una connexió emocional amb el públic. La interpretació de Riki Takeuchi a "Battle Royale II: Requiem" és un exemple brillant de com un actor pot transformar un paper en una representació viscuda i multifacètica de la condició humana.
El trauma és un tema central a "Battle Royale II: Rèquiem". Els personatges, especialment Shuya, estan marcats per la violència del passat i la seva experiència al primer Battle Royale. Aquest trauma col·lectiu es converteix en un motor per a la resistència, però també en una font de violència perpètua. En termes freudians, la repetició del trauma és inevitable; els personatges estan atrapats en un cicle de repetició compulsiva.
El trauma, però, no és només personal sinó també social. La pel·lícula mostra una societat traumatitzada per la violència institucional i la guerra. Aquest trauma social és una crítica a la manera com les estructures de poder perpetuen la violència i el patiment.
El tractament del trauma i el seu impacte en la joventut és comparable amb "La jaqueta metàl·lica" (Stanley Kubrick, 1987), en què s'explora com el trauma de la guerra transforma i deshumanitza els soldats, un paral·lelisme directe als estudiants en "Battle Royale II: Requiem".
L'elenc de secundaris, incloent-hi un memorable cameo de Takeshi Kitano, també ofereix estupendes actuacions. Cada personatge, encara que tingui un temps limitat a la pantalla, està ben definit i aporta una perspectiva única sobre el conflicte. Les seves històries individuals i els seus destins tràgics ressalten la brutal realitat de la guerra i el cost humà de les decisions polítiques.
Kinji Fukasaku, que lamentablement va morir durant el rodatge, va deixar una marca indeleble al cinema japonès, i la seva visió va continuar a través del seu fill Kenta. La direcció de Kenta, respectuosa amb el llegat del seu pare, manté el to ombrívol i visceral de la primera pel·lícula, però afegeix una dimensió èpica amb destacables escenes de batalla a gran escala que recorden l'escena del desembarcament a "Salvar el soldat Ryan ". L'ús de la càmera a la mà i els angles de càmera dinàmics intensifiquen la sensació d'immersió, caos i urgència, submergint l'espectador en la brutal realitat dels personatges.
El disseny de producció i els efectes especials són igualment impressionants. Els escenaris de devastació i combat estan meticulosament detallats, creant un ambient opressiu i ombrívol que reflecteix l'estat del món on viuen els personatges. Aquesta cura en la presentació visual no sols subratlla la gravetat de la situació, sinó que també enriqueix la narrativa, afegint emoció a cada escena.
En conclusió, "Battle Royale II: Rèquiem" és una seqüela audaç que expandeix el seu univers i ofereix una exploració commovedora i provocadora de temes complexos i rellevants. Amb una direcció sòlida, actuacions convincents i una narrativa rica en significat, la pel·lícula destaca com una obra significativa en el gènere del cinema d'acció i drama. Per a aquells disposats a enfrontar la seva intensitat i els seus temes desafiadors, "Battle Royale II: Rèquiem" ofereix una experiència cinematogràfica inoblidable.
La meva clasificació és:
