Aquesta pel·lícula dirigida per Luis García Berlanga ofereix una mirada satírica i mordaç a la burocràcia, la moralitat i la invasió de l'Estat en el viure dels ciutadans.
La direcció de Berlanga és impecable. La seva habilitat per barrejar l'humor negre amb la crítica social és simplement magistral. El director presenta una història aparentment simple la premissa de la qual es converteix en un bon vehicle per explorar hàbilment temes controvertits. José Luis, un home que inicialment es mostra poc inclinat a seguir els passos del seu sogre com a botxí, eventualment es veu obligat a fer-ho a causa de les circumstàncies. Aquesta transformació gradual del personatge principal reflecteix la pressió social i la inevitabilitat de la destinació a l'Espanya de l'època. "El verdugo" qüestiona la moralitat de la pena de mort i la naturalesa mateixa de la justícia. A través del protagonista, l'espectador es veu confrontat amb preguntes sobre l'ètica de treure la vida a una altra persona, fins i tot en el context de la llei.
El guió, coescrit per Berlanga i Rafael Azcona, és esmolat i ple d'enginy. Amb la comèdia tràgica s'utilitza situacions absurdes i diàlegs enginyosos carregats de dobles sentits i sarcasmes, per comentar sobre la hipocresia i la corrupció a la societat, cosa que afegeix capes de complexitat als personatges i a la trama. La pel·lícula és plena de moments hilarants, hi ha un kafkianisme subjacent que es fa evident a mesura que la història avança. Aquest enfocament únic permet que la pel·lícula sigui entretinguda i accessible per al públic, mentre que alhora planteja qüestions tan profundes i provocatives.
El guió, coescrit per Berlanga i Rafael Azcona, és esmolat i ple d'enginy. Amb la comèdia tràgica s'utilitza situacions absurdes i diàlegs enginyosos carregats de dobles sentits i sarcasmes, per comentar sobre la hipocresia i la corrupció a la societat, cosa que afegeix capes de complexitat als personatges i a la trama. La pel·lícula és plena de moments hilarants, hi ha un kafkianisme subjacent que es fa evident a mesura que la història avança. Aquest enfocament únic permet que la pel·lícula sigui entretinguda i accessible per al públic, mentre que alhora planteja qüestions tan profundes i provocatives.
L'elenc és un altre punt destacat de “El verdugo”. Nino Manfredi ofereix una interpretació inoblidable com l'ingenu José Luis, el dilema moral del qual es converteix en el cor de la pel·lícula. També destaquen José Isbert com el seu sogre, i Emma Penella com la seva dona. També apareixen José Luis López Vázquez, Alfredo Landa, José Sazatornil, Manuel Alexandre i Chus Lampreave, les aparicions dels quals afegeixen més qualitat a aquesta proposta fílmica.
La fotografia de Tonino Delli Colli captura a la perfecció l'atmosfera opressiva i claustrofòbica de l'Espanya franquista, mostrant una planificació d'enquadrament que aprofita els gags visuals per expressar visualment allò que no es pot dir als diàlegs per qüestions de censura.
El muntatge, tant extern com intern, com aquests plans de moviment de càmera que Berlanga es resisteix a tallar, serveix com a eina narrativa que aprofita molt bé l'espai escènic. Tot i que, personalment, a mi em sobra la darrera escena. Jo hagués acabat la pel·lícula amb l'últim pla de la penúltima escena i amb el barret sense arreplegar.
La barreja d'humor negre, crítica social i profunditat emocional, en combinació amb la brillant direcció, converteix “El verdugo” en una obra rellevant en la història del cinema espanyol i mereix ser vista i apreciada per generacions futures.
La meva clasificació és:
